Etiqueta: València

Antònia Font, únics

Antònia Font, únics

Un nou concert d’Antònia Font a València, aquesta vegada al Teatre Olympia. El marc era genial per a veure el directe del nou disc dels mallorquins: Vostè és aquí. Un disc amb 40 cançons i que, la més llarga,  no dura més de 2:30. Com deia un amic, és un disc de rareses amb temes molt però que molt bons. Hi ha qui diu que on estiguen els primers disc que es lleven els altres. No estic d’acord, Antònia Font si alguna cosa els ha caracteritzat és per la seva innovació i originalitat. Com ells no hi ha ningú, són únics. El què molts grups com Manel o Els Amics de les Arts fan, ells ja ho venien fent anys enrere.

Del concert impactava la posada en escena. Ja siga per les bicicletes penjant o per la posició dels components. El piano i bateria davant i el cantant darrere. Una V invertida. Era original doncs, però crec que Pau Debón ha d’estar al davant perquè és l’ànima del grup a l’escenari  i pot guiar al públic a l’èxtasi col.lectiu. De fet, ho vam poder comprovar amb el bis final on es va posar al capdavant i es notava que desprenien més energia. Al concert havien aconseguit un clima de fragilitat i subtilesa òptima, però també ens havien allunyat al Debón.

Va ser un concert genial, d’un grup genial. El disc va millorar molt en directe i han fet que tinguem ganes de seguir veure’ls i escoltar-los. A destacar, a Pau Debón amb el seu somriure continu i el Jaume Manresa amb el seu peculiar estil als teclats.  Cal dir que, en algun moment, la veu s’escoltava poc per algun problema de so però que de seguida es solucionava. Una llàstima que el concert de l’Olympia s’acabara. Ens vam quedar amb ganes de més i que tocaren una hora i mitja més. Antònia Font i els seus concerts sempre ens resultaran curts perquè són únics.

Patetisme

Patetisme

Abús de motius o de situacions patètiques en una narració, en una escena, etc.

Això és el que descriu fotografia d’aquest matí a la ciutat de València. L’he vista al Facebook de la Cadena Ser València. És una cola a la tenda que hi ha al carrer Colom. La cola, segons diuen, està fent-se des d’ahir per a arreplegar el nou model de l’Iphone 5. No sé que és més patètic, si estar fent cola per comprar-se un mòbil o gastar-se en un mòbil entre 669 o 869 euros que val el nou model.

Antònia Font, de Mallorca a l’univers

Col·laboració per a Vilaweb-Ontinyent amb “El món necessita música” del passat dimarts 22 de Novembre del 2011

Em dispose a escriure aquestes línies després d’haver vist, escoltat i gaudit d’un dels concerts més esperats. El 17 de novembre passat van  actuar els mallorquins Antònia Font a la Sala Mirror de València. Un grup que, alhora que suma cada volta més seguidors, va tenint a cada disc, a cada actuació, una millor crítica. Prova d’açò és que, al cap i casal, varen posar el cartell de “SOLD OUT”. Una sala plena, per tant, amb tota mena de generacions i de diversitat social.

Els mallorquins no tenen por a res a l’hora de composar. Cada disc que fan és millor a l’anterior. Et poden fer cançons que no pots deixar de cantar, i alhora te’n fan de tendres o de desficaciades que et donen una bona dosi d’alegria. Busquen arribar a tot tipus de públic, ja siga a Mallorca, València, Barcelona, Madrid o a qualsevol extraterrestre que visca a l’Univers, que és una festa.

He de confessar que, del concert, en vaig eixir ple de goig. Era la primera volta que podia gaudir com cal d’un concert seu. Em trobava en una sala esplèndida, amb públic entregat, amb la millor companyia possible, i on el so, encara que alguns coneguts em digueren el contrari, era òptim. No obstant, això queda a una banda quan es posen a tocar damunt l’escenari. El seu directe és un dels millors que hi ha avui en dia. El directe es divideix en dos parts, la primera és posar en escena ‘Lamparetes’, el seu darrer treball, i la segona són tots els seus hits. Cançons amb què la sala pareixia que se’n vindria avall, com amb ‘A Rússia’, ‘Wa Yeah’, ‘Alpinistes Samurais’, ‘Darrere una revista’ o ‘Vos Estim’ a tots igual’. Comentant-ho amb les amigues i amics, quasevol cançó d’Antònia Font és apta per a ser un hit. Quasi totes són bones, ja siga per la música, per la lletra o per la posada en escena.

A l’hora de compondre, és en Joan Miquel el director del grup. Però, a l’escenari, l’autèntic director és la veu: en Pau Debon. Ajudat pels seus companys, pot aconseguir que tota la sala cante, balle i salte amb la mateixa intensitat i alegria com ell ho fa. I és que, en les seues actuacions, una cosa a destacar és el somriure d’orella a orella que té. No sols et canta la cançó, sinó que la representa i l’explica mentre la viu i la gaudeix. De veritat, un autèntic monstre damunt l’escenari que, juntament amb la resta, et fan eixir de l’actuació amb un gran somriure i amb ganes de més música.

I és que, en un moment tan complicat a l’estat amb la recent onada conservadora que recorda temps passats, calen grups com Antònia Font. Si no els heu vists mai i teniu ganes de fer-ho, afanyeu-vos a reservar l’agenda per al 19 de gener a Alcoi. El món necessita música, ho sabeu, però la dels Antònia Font la necessita l’univers sencer.

La “Liga”, la millor del món?

No esteu cansats d’escoltar als mitjans de comunicació que la Lliga espanyola és la millor lliga del món? Una afirmació que cau pel seu propi pes. La recent vaga dels jugadors del AFE, els contractes televisius desproporcionats i injustos, la quantitat alarmant de clubs en estat de fallida econòmica ( tot i que segueixen fitxant) o la recent tàctica de cobrar a les ràdios per retransmetre els partits… Posar en dubte la qualitat de la lliga provoca, inevitablement, comparar-la amb altres. No sóc cap expert del futbol europeu i la meva opinió està basada en pures reflexions.

Continua llegint “La “Liga”, la millor del món?”

Violència

Violència

Avui tinc la necessitat d’escriure però no tinc gaire clar quin va a ser l’objectiu de l’escrit. Segurament és perquè no estic inspirat. Però també, perquè tinc diversos temes a parlar i no sé per quin començar. L’actualitat no cessa i el meu cap rebentarà algun dia. Retallades socials mentre les ajudes multimilionàries als bancs no cessen; les properes eleccions de Maig; actualitat musical amb els nous himnes dels Antònia Font o Obrint Pas; estratègies polítiques per ocultar la realitat de tot allò que estan fent; incendis intencionats a la comarca; la manifestació del dissabte a València, etcètera. No obstant, crec que hi ha un tema que, especialment m’interessa parlar-ne.

Acte en record de Guillem Agulló i totes les víctimes de l'odi

El passat dilluns 11 d’abril es compliren 18 anys de l’assassinat del Guillem Agulló. El recordarem a diferents actes, tant a València com a la seva localitat, Burjassot. Des de que vaig conèixer la història de primera mà, he intentat seguir treballant per allò que Guillem volia. És indignant veure la quantitat de violència feixista que hi ha al nostre país i que les autoritats no fan res per acabar amb ella. Cert, ja ho hem comentat milers de voltes però no per això, anem a deixar de denunciar-ho. L’altre dia, un polític socialista, Jáuregui crec, va dir que al País Valencià era una terra políticament hostil i que es viva com a Euskal Herria. Bé, deixem les valoracions sobre qui, on i per què ha fet aquestes declaracions per centrar-nos al que vull. El País Valencià, com reflexa l’anterior intervenció, viu una situació política inestable i realment alarmant. No crec que siga com Euskal Herria, si fora igual hi hauria llistes il·legalitzades per no condemnar la violència, per incitar-la, per tenir en les seves llistes a assassins com els de Guillem Agulló, etc. Però no passa res, ací la violència feixista, racista, xenòfoba viatja per tot el país de manera impune i, el que és pitjor, amb l’ajuda de les institucions i dels seus mercenaris armats. Quants actes hi ha diàriament al nostre país per motius polítics, racials, religiosos  i queden tots ells impunes? Si creieu que exagere vos recomane que es pareu a llegir l’informe Raxen especial 2010, i mireu quants casos de violència feixista i xenòfoba hi ha al País Valencià en un sol any.

Ja n’hi ha prou. És igual de culpable qui provoca la violència, com aquells qui la deixen quedar-se impune. Crec que és un deure recordar dia a dia a Guillem perquè l’odi i la violència que acabaren amb ell, encara continuen avui en dia. Ja ho diuen els Orxata:

Ni oblidar ni perdonar els crims de Grau, Giuliani,
Grigoropoulos, Palomino, Agulló i tantes altres, és VIOLÈNCIA