Sí al canvi a #Bocairent (per no viure més de les rendes)

Les festes s’han acabat, sembla ser que per fi, el 2015 ha començat a Bocairent. No cal recordar que les festes han estat les primeres del canvi a cap de setmana. Com no, alguna cosa m’agradaria dir al voltant.

• D’una banda, l’afluència dels tres primers dies de les festes va ser prou massiva per part dels festers i festeres així com del veïnat de Bocairent. Almenys a la meua filà, a la meua esquadra, es va veure com estàvem quasi al 100% dels membres. Sols per aquest fet, de trobar-te amb els amics de la comparsa i del mateix poble, val la pena el canvi. Una participació major que, a priori, resultava problemàtica per alguns alhora de la celebració de l’entrada. Jo mateix, n’era un escèptic, no les tenia totes en mi de que es compliren els temps marcats fent que s’allargara l’entrada. Una falsa afirmació i plena de prejudicis per part meua. La realitat va mostrar el gran treball fet per la Junta de Festes amb la gran organització de cara l’entrada. El resultat va ser donar-li un salt de qualitat molt important. Ja era hora de tindre una entrada digna com la d’aquest any, de principi a fi sense interrupcions. Aquest és el camí a seguir perquè una millor organització de l’entrada és possible i real. A la postre va quedar al descobert que el debat llançat sobre la rotació (amb alguna votació inclosa d’alguna filà) queda, baix el meu punt de vista, estèril i com a símbol d’una rabieta.

• D’altra banda, m’agradaria donar la meua enhorabona a les juntes de cada filà, així com a la Junta de Festes. Enhorabona per estar organitzant en els moments que tothom està festa i sol produir-se  l’aparició dels anomenats “malafolles” i “festerots”. Sobretot, els done l’enhorabona pel dilluns i dimarts, on el temps va jugar males passades i van estar a tothora alerta per a que les festes pogueren celebrar-se. Sé que moltes voltes no coincidiré en certes qüestions, però crec que s’ha de reconèixer la feina que fan totes elles. Sobretot cal mencionar-los front els què no estan disposats a fer feina però si donar lliçons. El meu reconeixement doncs a tota aquesta gent.

• Per últim, una pregunta: el cap de setmana va portar més gent? Baix el meu punt de vista: sí però no és suficient ni com es plantejava des d’alguns sectors favorables al cap de setmana. Sí que hi havia més afluència que altres dies d’entrada entre setmana, sols vore que els Mosqueters van eixir amb gent mirant era ja un èxit. Però, tota la gent que va acudir al poble era la gent que s’esperava? Aspiràvem a acollir a més gent al poble? De segur que sí. Altra resposta és conformis-me. El condicionant climàtic va influir a que alguns es pensaren de vindre a veure l’entrada, a veure qui té gana de a Febrer posar-se a mirar-la. Tot i això, van haver certes mancances des de les Institucions locals per a animar a vindre a participar a les poblacions veïnes. Em diran que es va fer propaganda als habituals llocs, es va fer el mateix de sempre ( notícies a premsa, quatre banners i poc més). Cert. Però amb això hi ha prou? Sols mirant les xarxes socials, especialment twitter, t’adonaves que molts no s’havien adonat del canvi. El dia 3, em vaig passar contestant a prou usuaris de twitter que les festes s’havien canviat de dates. Alguna cosa havia fallat.

Bocairent necessita un canvi, no sols de les dates de festes. Calma, no vaig a planejar cap debat sobre les festes, estic una mica fart ja. Bocairent necessita més canvis. Fins ara ha viscut de les rendes que ha donat la indústria tèxtil i quatre empreses sòlides de l’actualitat. Es trobem en un encreuament de camí cap al futur. Hem de seguir un altra ruta per treure’l del camí sense eixida en que estem, que ens han posat. Necessitem reiniciar la política local. Necessitem l’esforç de totes i tots, sobretot cal que comencem a respondre a les preguntes que llancem. Què volem que siga Bocairent? Quina economia ha de tenir Bocairent per a subsistir? Quina política turística ha de tenir? Hem de seguir sense un model turístic i patrimonial per seguir sense saber on anem? No és possible fer un pla turístic? Volem seguir rebent visitants sense tenir un sector hostaler en consonància al poble turístic què ens agradaria ser? I el Barri Vell, què diem? Anem a deixar que continue degradant-se i sols utilitzar-lo 3 voltes a l’any? La política local necessita de més participació dels veïns i veïnes, perquè no decidim entres totes i tots on invertir? Per què no utilitzem els mecanismes creats i que no es posen en funcionament per l’actual govern municipal? Per què no podem decidir nosaltres el PGOU i no deixar que se’ns impose un model quasi sense oportunitat de rèplica?

Sí, tenim i vivim en un poble de postal, que tenim uns monuments únics i un paratge natural accessible.  Amb una força cultural i social envejable per a altres llocs. És cert, que ho tenim, això i molt més,i ens hem de començar a adonar de tot això pot ser utilitzat pel bé comú i no sols de certes parcel·les. Tindre-ho no és suficient, hem d’utilitzar, de segur que no es pot fer res més per millorar el poble? La tasca és complicada, però no impossible. Ja ho diu el profeta, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Necessitem un canvi, i les festes no son la solució sinó l’exemple de que tothom pot i ha de parlar per coses que ens interessen, ens afecten. Des de certs sectors del consistori es donava la imatge de que el canvi seria un revulsiu necessari per al poble. No ha estat tal baix la meua visió. De tota manera, pense que un sols cap de setmana ple de gom a gom, no va a portar a Bocairent cap a la senda del progrés del nostre poble. El sí al canvi, al menys que jo defensava, era d’una banda decidir entre tots què volíem fer de les nostres festes i que el màxim de gent del poble puguera participar.

Necessitem que les noves formes de fer política que hi ha treballant al poble des de fa temps, del nou municipalisme, es pose al capdavant. Necessitem noves idees, noves perspectives, nous objectius, noves metes es posen a la palestra pel canvi que necessita Bocairent.

Democràcia d’enquestes

Escric motivat pel debat que hem tingut a classe sobre tres sistemes de representació als països europeus. Un debat força interessant on hem fet un ràpid recorregut a la història dels governs representatius, centrant-nos sobretot amb el Parlamentarisme, la Democràcia de Partits i la Democràcia d’Audiència. Tranquil·litat, no pretenc apuntar tot el que hem debatut a classe. Tant sols m’agradaria apuntar algunes coses que em venen al cap.

Corts Valencianes

Ens trobem en una situació on la política de partits és la que guia la política dels Estats. Tot es fa per aconseguir vots i tindre guanys electorals. No es governa pel bé de tots i totes, es governa per als seus votants ( mireu l’exemple clar del País Valencià). Si es soluciona els vertaders problemes de la ciutadania millor, però l’objectiu és guanyar eleccions i perpetuar-se al poder. Alguns m’atacaran dient-me que faig demagògia però l’exemple més clar del que dic és el parlament. Per a què serveixen les Corts Valencianes o el Congrés Espanyol? Com deia un professor: per a fer titulars i poc més. No serveix per a res, la seva funció fonamental (la promulgació de lleis) està desvirtuada i es decideix tot fora. D’una banda, alhora de fer una reforma legislativa o promulgar alguna llei, es negocia primer amb els grups d’interès i de poder. Després es fa un debat públic, sí, d’acord, però als mitjans de comunicació. Fixeu-vos com cada intervenció pública dels “grans” polítics que tenim, són per a defensar o criticar les reformes que es van a aprovar. Quan arriben al parlament, ja s’han dit tants arguments a favor i en contra, que sols queda llançar titulars a les intervencions per a eixir més a la premsa ( i guanyar així adeptes per a la causa). Abans els arguments es donaven fins a la sacietat al parlament. D’altra banda, si no es té cap acord tàcit amb altre partit, al no tenir majoria absoluta, es negocia prèviament amb els altres partits. Una volta està tot acordat i clar, es vota de manera corporativista. Trobem a faltar certa autonomia dels representants ( prima la fidelitat al partit, no la consciència pròpia), i voten pel que els pot fer veure millor als mitjans. No hi ha cap programa sòlid al voltant de res, no tenen ideologia, no tenen posició ferma en cultura, economia, etc. Digueu-me alguna posició, o millor dit, un programa clar sobre el camí a seguir en matèria econòmica que haja durat més de dos legislatures per part del PPCV, PSOECV o COMPROMÍS? No hi ha un discurs clar, no hi ha programa polític, sols es guien pel que pot guanyar vots i el que dona bona imatge als mitjans de comunicació (per això parlem de Democràcia d’Audiència).

L’abisme entre la realitat quotidiana i la realitat política cada dia es fa més gran. La societat no compta per a res. Tant sols s’utilitza per a fer enquestes d’opinió i justificar les seves decisions al capdavant del govern. Mireu doncs, l’exemple amb el PSOE de González i el referèndum de l’OTAN. Passaren de posicionar-se públicament en contra de l’OTAN per acabar aprovant l’accés. Amb el lideratge de González i el bombardeig constant des de tots els llocs, aconseguiren canviar l’opinió dels ciutadans al referèndum mitjançant enquestes d’opinió. No cal anar-se’n tant lluny per agafar exemple. Per què ara si és correcta la guerra contra Líbia i no contra Iraq? Els partits juntament amb els mitjans de comunicació, han educat prèviament a l’opinió pública per a que es pronuncien favorablement a les enquestes d’opinió i no mostren rebuig a la guerra manifestant-se al carrer. Abans, a l’inici de la política de masses ( final sXIX – s XX), la societat marcava l’agenda política i eixia al carrer quan alguna cosa els pareixia injust. Ara tant sols es posicionen en contra a les enquestes dels principals mitjans de comunicació. És un fet molt preocupant el que està passant: les enquestes d’opinió aconsegueixen que la societat no es mobilitze. Per què? D’una banda perquè la política acaba per ser una expressió individual, a més, té costos personals mínims en contra dels costos de temps i energia que suposa anar a una mobilització per l’educació pública, per exemple. D’altra banda, perquè fer enquestes d’opinió facilita l’expressió política ja que són més tranquils (“pacífics”?) que les manifestacions. Així doncs, la veu de la societat ha deixat d’estar al carrer, o com es diu “davant de les portes del parlament”, per estar tant sols en casos molt concrets. Per a mi, la importància de les enquestes al sistema polític i social, són un símptoma molt clar de la despolitització social. Avui en dia no es vol fer res que comporte un esforç sense tenir a canvi cap recompensació econòmica.

Es sol apuntar a la classe política com als responsables de la situació actual de la despolitització. Però crec, que s’ha de sumar més actors. Els mitjans de comunicació amb la imatge distorsionada de la realitat. Han aconseguit, a més, que ara no es vote al partit que represente els teus interessos o classe social, ara es vota al personatge més carismàtic, més mediàtic, etc. No podem oblidar els grups d’interessos, els que han pervertit la classe política popular aburgesant-la, entre altres coses. Però, i la societat no tenim cap responsabilitat? També, i molta. Per què no ens manifestem amb la de que coses que tenim per reivindicar? On està la gran revolució valenciana que anava iniciar-se amb el tancament de TV3? La cosa s’ha apagat de seguida, i tant sols hem jugat el joc que ells volien. Hem d’eixir al carrer per expressar la nostra opinió, no ho hem de fer sols amb “m’agrada” al facebook o amb trending tòpics al twitter. Voleu dir que no hi ha valencians i valencianes cansades amb l’actual situació socio-econòmica i política? No m’ho puc creure. Tenim oportunitats els caps de setmana següents per fer-ho, com la manifestació contra la corrupció d’aquest dissabte o la Festa per l’ensenyament en valencià i l’escola pública el dia 2 d’abril. Tenim l’oportunitat de mostrar el nostre malestar. Recordem a la classe política què és fer política, recordem que és la democràcia real. No ens esperem sols a les eleccions de maig, ni molt menys a expressar la nostra opinió en un sondeig. Si no ho fem, el futur és poc esperançador, més quan tothom mira les enquestes per parlar en política…

Ens mereixem el que ens passa?

“Tenim el que ens mereixem”. Quantes vegades haurem escoltat aquesta frase quan els nostres governants cometen les seves habituals manifestacions? Crec que no ens mereixem tenir uns governants com els que tenim. Pot ser jo no pense com la majoria i siga una opinió “minoritària”.

A veure, de veritat, ens mereixem que ens tallen els nostres drets per informar-nos en la nostra llengua? Ens mereixem que ens tracten com si fórem deixalles cada vegada que es dirigeixen a nosaltres? Ens mereixem que l’educació de qualitat, pública i en valencià estiga posada en entredit? Ens mereixem que el sistema sanitari públic tinga cada volta més problemes? Ens mereixem que no hi haguen responsables per l’accident de metro del 3J que acabà amb la vida de 43 persones? Ens mereixem que les nostres escoles de música estiguen en perill per no tenir les subvencions necessàries? Ens mereixem tenir un govern que malbarata els nostres diners amb projectes que no ens beneficien a tots? Ens mereixem que les nostres famílies no tinguen ajudes per a atendre als dependents, als més majors o als més menuts (de 0 a 3 anys)? Ens mereixem que els joves visquem en una precarietat contínua i no tinguem esperances de futur a curt termini al nostre propi país? Ens mereixem que les dones estiguen sent discriminades per ser dones? Ens mereixem que la cultura siga cada volta més “un reducte folklòric”? Ens mereixem que les nostres serres pateisquen incendis per a construir línies d’Alta Tensió i fer grans construccions immobiliàries? Ens mereixem una situació laboral com la que tenim? Ens mereixem treballar fins als 67 anys? Ens mereixem que els nostres músics que canten en la nostra llengua no tinguen oportunitats per fer concerts? Ens mereixem una cultura de la faràndula i del menfotisme? Ens mereixem estar governants per corruptes?

De segur, alguns penseu que NO. Aleshores per què ens resignem? Per què no despertem d’aquest gran malson? Deixem-nos de lamentacions i no comencem a resignar-se, no podem fer-ho! Tenim molts motius per creure en un país més digne per a tothom. Deixem de ser pessimistes, deixem de ser dir frases típiques de perdedors i comencem a treballar per recuperar el nostre país, les nostres institucions, la nostra llengua, la nostra educació, el nostre futur, la nostra música, el nostre treball, les nostres serres, en definitiva: la nostra dignitat.