[Publicat a la Revista TresDeu] Les bandes sonores de pel·lícules s’han convertit en un món paral·lel a les pròpies protagonistes. Hi ha al seu voltant una gran cultura musical que es deslliga per moments de la funció bàsica: potenciar emocions que les imatges no poden expressar. Qui no ha estat mirant una escena i, quan sona la música, se li ha posat la “gallina de piel” o se li ha dibuixat un somriure? Soc dels qui pensa que, d’una banda, les Bandes Sonores Originals ( BSO ) són essencials per a qualsevol bona producció. I d’altra banda, pel contrari, una gran qualitat musical no va acompanyat sempre d’un bon film. Fins i tot, es pot donar el cas que t’ajuden a apropar-te a la pel·lícula.
I aquest és el meu cas amb una de les BSO que ha enderrocat a totes les “TOP”, emprant elmourinhisme. Les sessions d’estudi intens per traure’s han estat bon moment per posar en marxa l’Spotify i les seues ràdios. Un mateixa sol estudiar o escriure amb música instrumental. Doncs bé, un dels tracks que em va posar el programa formava part de la BSO “How To Train your Dragon” composat per un tal John Powell. La sorpresa va ser immediata per la força i voracitat del seu so alhora que ens transporta cap a un món cèltic gràcies a les flautes i gaites a gogo. Tenia la sensació d’haver descobert la BSO per excel·lència. No sabia de quin film es tractava, no sabia ni qui era John Powell. I Sant Google em començava a donar les respostes.
Resulta que era una peli d’animació, que tracta d’un jove víking que opta per triar el seu propi camí en contra de l’estipulat pels seus antecessors. La sorpresa era majúscula, com una pel·lícula d’animació podria tindre aquesta gran BSO de John Powell? Però, qui cony era John Powell? Furgant i buscant vaig veure que havia estat autor d’altres composicions per a films com pugueren ser Chicken Run, El Mito de Bourne o Senyor i Senyora Smith. Vaja, que historial en tenia i calia contrastar les sensacions escoltant-la sencera.
I, l’audició, no va defraudar. Els track van mostrant una composició èpica i llegendària, lligada per un tema principal que evoluciona al mateix temps que la del jove i el seu nou amic. La música acompanya perfectament la relació inicial complicada fins a una relació intensa, explosiva i que acabar per expandir-se a tota la població vikínga. Però no sols destaca el tema principal sinó que, com tota BSO, els altres escenaris i personatges també tenen excel·lents temes amb vena romàntica, quan apareix la seua amiga, o amb força i energia, la qual representa la comunitat dels víkings. El treball és, de veritat, d’una BSO TOP amb una orquestra poderosa i ben acompanyada per cor. La música celta passa de generar-nos la imatge dels prats verds i els balls conjunts al costat del foc, per a tindre una destral a la mà, una cervesa a l’altra mentre defensàvem l’aldea de qualsevol atac. Per als més cinèfils, pot ser recordeu que aquest estiu s’ha estrenat la segona part de la saga. La nova composició musical està a l’altura de la primera. Powell obri de nou els temes anteriors i els acompanya amb nous que aconsegueixen fer-li sombra al principal, però no superar-ho. La potència orquestral i coral segueixen present, ampliant i acompanyant per temes amb ràpids transicions i poc previsibles.
No podria destacar cap track, de veritat. Vos anime a que l’escolteu. Ja siga si sou amants de les BSO o perquè no s’heu parat a escoltar-ne cap. Ara, tindreu el problema de que heu començat amb la força del drac de John Powell i tindreu el nivell al més alt.
PS. Com a curiositat, el tema que sol posar-se per a la seua promoció en les dos parts ha vingut d’un dels grans en la música: Jónsi ( Sigur Rós). No li falta de res.
La plana de Vic 