Aquest dissabte es va projectar un documental sobre el poeta de l’Horta, Vicent Andrés Estellés al programa Dossiers de RTVV. No en sóc un gran expert en la seva obra, la veritat. Ara, el que he llegit m’ha semblat fascinant. Com diuen al documental, és considerat com el poeta valencià més influent del segle XX. Podríem dir que la seva obra no passarà de moda mai. Com es veu al documental, els més joves saben versos dels seus escrits gràcies a grups com Obrint Pas o el cantautor Pau Alabajos. D’altres no tant joves, de la mà del propi autor però també de vells amics seus com Ovidi Montllor o Paco Muñoz. Però si no heu vist el Dossiers sobre Estellés, mireu-lo i parle-ne un poc.
Primer de tot voldria dir que m’ha paregut un documental bonic i enèrgic. Dedicat a una figura com Estellés on altra cosa no, però sentiments i vivacitat en mostra per tots els costats. M’agrada molt com han tractat la figura del poeta. Acompanyats molt be sempre amb vivències i records dels familiars i, com no, amb els seus poemes. Sempre anaven de la mà d’una selecció d’imatges perfecta que ens porten més endins dels poemes. Especialment, m’agrada que les imatges que ixen de València siguen a llocs pels quals passe a sovint i que considere únics ( com la Plaça del Tossal o el Café Lisboa). Però, a més, encara trobe un últim apunt molt bo del documental que en son les veus, les entrevistes, dels amics d’Estellés i d’experts de la seva obra. Les diverses personalitats que parlen tant sols fan una cosa: rellançar més encara la figura d’Estellès. M’ha agradat conèixer més la seva figura, veure’l parlar i com parlen d’ell és un goig. Torne a repetir, m’ha paregut molt tendre i ple de sentiments.
De veritat, molt bo el treball d’aquest Dossiers, especialment de la seva directora, una cardaora Matilde Alcaraz. Des de que va fer de mantenidora fa anys a una proclamació de les festes a Sant Agustí, m’he fixat més amb el seu treball. El seu, com la de molts altres a RTVV demostren que no tots i totes són iguals que els seus dirigents que posen en perill la corporació valenciana pública, tant important com necessària. Per acabar, tant sols fer un humil homenatge a la figura d’Estellés i a la seva família. És un poema que va dedicar a Bocairent, i al meu parer, reflecteix molt be el poble i tot el que l’envolta. Des d’ací donar les gràcies a qui me’l va passar, el qual em costa que té forts lligams amb el mestre Estellés.
BOCAIRENT
Com cova i cova, com teler de roca així lligant, amb sintaxi preclara, les altituds i les profunditats, covetes, coves, cariada pedra, com mantes, com un caminant propòsit, com una cova en el segell del dit. Herba d’olives, serralada d’aire, les fonts corrents com trenes novençanes, com un papal o arquebisbal permís, sonen telers de foradades fustes, treballador des de l’alba a la nit que té remors perdudes de muntanya, feracitats de la terra opulenta en rams, en flors de singular dipòsit, matins de llum, mantes, mantes, el dia, el dia gran i universal floreix amb una manta es tapava el roder i aquells amors de rosa perdurable! Hores de pols i de corcó secret!
Aquest dissabte començaran unes jornades, amb motiu del bicentenari de la Constitució de Cadis al voltant de la figura de Josep Joaquim Castelló, que s’estendran fins l’agost amb un acte de cloenda on participarà el grup de teatre local “L’arcà”. Abans de tot tant sols dir que em pareixes unes jornades molt elaborades, amb diferents tipus d’activitats i totes elles interessants. Mirant la programació, destacaria el documental de RTVV sobre els valencians de la Pepa ( amb el posterior debat amb Fran Crespo i Matilde Alcaraz) i la ruta guiada pel Bocairent il·lustrat.
Però tot i això, després d’assabentar-me de que un dels actes més “importants” de les jornades anava a ser canviar el carrer m’he quedat amb ganes de dir la meva. Que conste que no em pareix mal que es pose un carrer a la figura del diputat de Bocairent Josep Joaquim Castelló. Ara, si que veig dos coses malament al meu gust. El carrer elegit. És un carrer cèntric, sé que abans es deia així ho sé. Desconec si al programa electoral del PSOE estava posat el canvi de carrer. Ho desconec la veritat, però supose que davant una cosa així s’hauria d’haver informat o explicat més al poble, que no sap ni qui és aquest diputat. D’altra banda, crec que posat a canviar noms, canviaria abans altres carrers cèntrics com “Batalla de Lepanto” o la pròpia “Avinguda Espanya” amb una nomenclatura que ens recorda a temps passats. Que no pas el de Blasco Ibañez, tot i el seu historial.
Pot ser tant sols sóc jo al que no li agrada, pot ser, i que a la gent li done igual perquè té altres problemes més importants. Però crec, que la història cultural i històrica del poble no és un fet aïllat i que tots tenim dret a dir la nostra. A més, crec que posats a posar noms de personatge il·lustres i a carrer centrals, per què no posem noms com Enric Valor o Paco Muñoz? I fins i tot, per què no es fa un homenatge ( no un carrer que ja té) com cal a figures locals importantíssimes per a la cultura del nostre poble com Àngel Bernat o la resta de fusilats a Paterna?
(actualitzat un poc després d’alguns comentaris que m’han vingut després de publicar-ho)
Guatemala va viure a finals del segle XX una cruenta guerra civil. Moltes d’aquestes zones encara hui tenen deficiències de tot tipus d’infraestructures, entre elles les educatives, per una greu manca de recursos que no s’arriben a suplir amb el voluntarisme dels que lluitem per l’educació dels xiquets i xiquetes i per erradicar l’analfabetisme.
Escoles Solidàries és una ONG formada per professionals de l’ensenyament amb diferents projectes d’extensió del dret de l’educació a diferents països de Centreamèrica i de sensibilització a escoles i instituts del País Valencià.
Aquest dissabte, i dins de les activitats de la SETMANA DE LA DONA” vos convidem a que doneu “UNA ALTRA MIRADA ALS POBLES DE CENTREAMÈRICA” i descobriu que un altre món és possible, de mans de l’EDUCACIÓ.
Ho creieu? doncs, ens vegem el dissabte 10 de Març a les 19:30 a la Casa de la Joventut.
Per a gustos colors. A mi hi ha coses que m’agraden i a vosaltres no. Escric cremat pels comentaris que hem tingut que escoltar després de la Publicació d’ahir. Pel que sembla, a una part de la gent no els ha agradat el que vam tocar. Abans de continuar m’agradaria dir que pot ser siga un error aquesta reflexió ja que escric motivat perquè m’han molestat certs comentaris. En segon lloc, m’agradaria comentar que jo no tinc la veritat absoluta ni crec que tinga el millor gust musical del món. Com a mi m’agraden unes peces i altres no, de segur que a vosaltres també. I en tercer lloc, sé que aquesta és la polèmica de sempre. Però tot i això, necessite dir la meva per tot el que he escoltat.
Ahir a la Publicació de les Festes de Moros i Cristians, l’AUM Bocairent, al tram final, vam interpretat la marxa mora “Tarde de Abril” d’Amando Blanquer (feta al 1957 pel mestre alcoià). Una marxa que és considerada per molt com “LA MARXA MORA”. Ara be, però per altres que l’han escoltat, i en especial als que escoltaren la banda passar, no els va agradar. No m’enfade perquè no els ha agradat, cadascú té el seu gust musical i allà no em clave. Ara bé, el que no m’agraden són els següents comentaris, els quals no considere musicals. Abans escoltem de nou “Tarde de Abril”.
Com deia, el que no m’ha agradat que es diga és:
“Aquesta marxa mora no es pot desfilar“ –> Considere que la majoria de les peces de música festera són “desfilables”. Fins i tot, les que es consideren complicades són “desfilables”. Entenc que per als que escolten una peça per primera volta els parega estranya i coste d’assimilar per a desfilar. Una opció seria, que si una obra costa més que altra sempre es pot assajar abans d’eixir al carrer i acabaria per no haver cap dificultat. Quin problema hi ha en assajar la desfilada abans d’eixir al carrer? Jo recorde estar al maset amb els meus amics pegant-li voltes, mentre ens posaven una cd i ens ensenyàvem a portar el pas. Agafant el dia d’ahir, on deien que Tarde de Abril era “indesfilable” tant sols apuntar un fet clar: crec que ninguna de les dos esquadres, tant la masculina com la femenina, van perdre el pas en cap moment.
“Aquesta peça és molt bona per a un concert, però no per al carrer” –> Com pot ser una peça bona per a un concert i no per al carrer? Que algú m’explique aquesta afirmació. Blanquer faria la peça per a que s’interpretara mentre la filà Abencerrajes baixava pel carrer Sant Nicolau. A més a més, si una peça es cataloga de concert per què és? Per la seva qualitat musical o per què és més complexa? Si és molt bona, per què s’ha de tocar sols en un lloc tancat i no al carrer? I si és més complexa que alguna altra, per què no s’assaja abans?
“Aquesta peça no es pot tocar perquè no s’escolta“. És cert que la peça de Blanquer té moments pianos i, al carrer, on la gent està parlant i hi ha més soroll pot costar més escoltar-los. Tot i això, que hi hagen moments on no estiga la banda “rebentant” no vol dir que no s’escolte. Si es fixeu a les grans entrades de Moros i Cristians, quan arranquen les esquadres a desfilar és amb el fort i al pianos solen anar o més lent o estar parats. La música si és tota fort o tota piano perd la gràcia ( o almenys per a mi). Crec que desqualificar una peça perquè no siga tot fort no és motiu per a començar a criticar l’elecció d’una peça. Pot ser aquesta frase és la que més problema ha generat i per la qual més polèmica ( o no) ha hagut. Però també he de dir una cosa, que on millor es sent la peça és davant la banda i si passa un timbal tocant fort pel teu costat, no escoltaràs la melodia que porten els clarinets o el contratempsde les trompes. De tota manera, vos pase aquest vídeo ( gravat pel gran Balunet) on s’escolta el moment menys fort de l’obra i on ninguna esquadra perd el pas.
Sóc conscient que a molts els vindrà de nou o que penseu que exagere escrivint açò. Ahir no van ser ni un ni cinc els comentaris crítics per l’actuació, sobretot per la interpretació de l’obra de Blanquer. I es que tots eixos comentaris em van molestar molt. Ara, no penseu que em molestaren perquè vull tots han d’aplaudir-nos quan passem, ni que els agrade tot el que fem. Però crec que criticar una obra com la de Tarde de Abril, una de les peces més boniques i més històriques de la música festera, pels anteriors arguments és un error. Aquesta polèmica, aquest debat ens porta al de sempre. Pareix que s’haja de tocar les quatre peces que agraden i punt. Si fem això, quin sentit té, doncs, que cada any es composen noves peces per als capitans o que es fagen concursos de composició festera? Entrem en el terreny de l’immobilisme cultural de la festa o diversifiquem l’oferta musical alhora que l’enriquim? La música festera no ha de ser un esforç tant sols dels compositors que les fan, dels músics que les interpreten sinó que els propis festers han d’estar disposats a coneixer noves obres, o en aquest cas, a voler escoltar peces antigues. Realment és la polèmica de sempre, ho sé, però això vol dir que no puga dir la meva?
El passat 10 de Desembre l’Associació Unió Musical de Bocairent vam participar del Vè Certamen de Torrevella. Una experiència, un repte que feia temps que la banda no agafava. Molts no havíem participat mai en un certamen i teniem moltes ganes. L’any passat, la sort no ens va acompanyar als sorteig de dels certamens que ens vam presentar. Enguany, la sort en el sorteig l’hem tingut. La feina prèvia va ser molt seriosa, intensa i amb un ambient esplèndid. La participació ens ha servit per a millorar com a banda, com a músics però sobretot com a col·lectiu humà. El bon roll, la solidaritat i la il·lusió no ens la podrà llevar ningú. Nosaltres vam fer el que sabem fer: música. El resultat final va ser el 3er lloc, darrere de la banda de Villafranqueza i Alaquàs. Cadascú que tinga les seves conclusions escoltant a les tres bandes en aquest enllaç. Vos deixe ací els vídeos de la nostra participació i un vídeo-resum del que va ser el certamen.
Benicadell – Joan E. Canet Todolí ( Pas-doble de presentació )
The Secret of the Hills – André Waignein ( Obra obligada)
Libertadores – Oscar Navarro González ( Obra lliure)
Passada ja una setmana de les municipals a Bocairent, m’agradria fer un comentari sobre elles. Aquestes han estat unes eleccions on destacaria, d’una banda, la històrica victòria del PSOE i, d’altra banda, remarcaria la gran participació que va superar el 80% ( per a ser més exactes un 82,70%). A més, cal dir que han apostat fortament pels mitjans 2.0, és a dir: blocs, twitter i facebook. La composició final del consistori, amb un total d’11 regidors, és de: PSOE 7 regidors ( 1707 vots – 56,02% ), PP 3 regidors ( 834 vots – 27,37% ), Compromís manté el seu regidor ( 379 vots – 12, 44% ) a pocs vots d’obtenir un segon, i Esquerra Unida es queda, de nou, sense representació amb 78 vots (2,56%). Perquè aquestos resultats? Doncs anem a intentar esbrinar-ho agafant el paper que ha jugat cada partit. Abans de tot, cal dir que jo he votat a un d’ells i intentaré que el meu vot no condicione l’anàlisi dels resultats.
En Josep Vicent, en un acte de la Campanya. Foto: PSOE Bocairent
1. PSOE. Eren els favorits en aquesta campanya, els resultats no sols ho han demostrat, sinó que els ha sorprés per la quantitat de suport que han tingut. Per què han pujat dels 5 regidors als 7? Per què han augmentat 349 vots, un 25%, respecte a les anteriors eleccions? La primera clau que els avala és el treball que han realitzat durant els quatre anys anteriors. El seu ha estat un treball constant, sense armar molt de soroll, i anar fent poc a poc. No han creat cap controvèrsia al poble amb alguna decissió i han mirat sempre pel bé de tot el municipi. En definitiva, han fet tot el que s’espera d’un govern públic: que gestionen els assumptes públics i no es dediquen a fer partidisme. Tot i això, no podem oblidar que depèn d’un partit d’implantació estatal i que comporta fer la política d’una manera determinada. I la segona clau, per a mi la més determinant i important: el cap de llista, en Josep Vicent Domínguez. Sí, ha sabut fer una llista prou renovada que al poble ha agradat però ell és la clau. És un gran polític que ha fet els deures ( pot ser dels únics socialistes valencians) i els resultats ho avalen. Un polític que sap parlar i que quan ho fa, siga en l’associació que siga, pega en el clau. És un projecte que continua el que han començat al 2007 i que mostra que ho han donat tot i el resultat els avala. Ha sigut la victòria més gran al poble, superant la del PP al 2000. A més, cal dir que bona part de l’electorat l’ha recolzat davant els atacs del Partit Popular a la seva persona i també a alguns companys i companyes de llista. Ara els queda el repte més gran, no quedar-se en la victòria i continuar treballant. Per últim, apuntar que el seu programa electoral era complicat alhora de llegir-lo i, per tant, que era complicat d’entendre pel seu disseny.
Na Victòria Silvestre votant el passat 22-M. Font: twitter del PPBocairent
2. PP. Els grans perdedors del 22 de Maig que pot obrir una crisi interna al col·lectiu local. La seva ha estat una campanya fosca, on han aportat el seu programa de sempre i han estat baix l’efecte Rajoy. Com a tot el PP, s’han cregut que les eleccions eren en clau estatal i no municipal. Votar al PP, votar a Victoria, era castigar el mal govern del PSOE a Madrid per fer a Rajoy president. Com hem dit, també ha sigut la campanya de la foscor, ja que han carregat durament contra l’alcalde ( dient que es creu més que els bocairentins perquè aparca al lloc de minusvàlids amb fotos tretes de context), contra regidores, etc. Han criticat, han fet vídeos que no tenien cap sentit, i s’han oblidat de proposar i fer pel poble. No tenien res que recriminar de l’anterior legislatura i s’han dedicat a atacar i enderrocar la figura pública de Pep i altres ( com fa el PP a nivells superiors). Però, aquesta postura no els ha servit a Bocairent i els responsables de la campanya deurien fer-s’ho mirar , ja que han mostrat nivells baixos d’honradesa i molt de patetisme que al cap i a la fi no són vàlids per a fer política municipal, almenys a Bocairent. En segon lloc, Na Victòria Silvestre ha sigut una figura poc coneguda per a la gent de Bocairent. No dic que no siga vàlida, tant sols dic que ha passat desapercebuda i, en política municipal, és essencial que sigues conegut per la proximitat i el “dia a dia”. No li ha donat temps a ser coneguda pot ser perquè la seva designació es va originar molt damunt de les eleccions. Pot ser, el fet de que no siga del poble, ha creat prejudicis en la gent. Cal recordar que, possiblement, van tardar a fer-ho públic per la prohibició a Sanchis dels nivells més alts del PPCV, a tornar a presentar-se. A més, la llista tampoc presentava una gran renovació i no era “atractiva”. Ara, després del gran “bac” electoral, comença un procés on el “Junts podem” cal veure si era veritat.
Manel Delgado davant del Poliesportiu després d'haver canviat la retolació - FONT - Twitter Blocbocairent
3. COMPROMÍS. Els resultats mostren un vot fidel, el qual ha pujat però no el suficient com per a ternir un segon regidor. Els més optimistes pensàvem que en traurien dos pel bon treball que havia fet Manel Delgado, el cap de llista. Dels seus resultats podem veure com el treball que ha realitzat als quatre anteriors anys, tant a les regidories com de portaveu, han avalat que Manel és un gran polític. S’ha presentat com una alternativa molt vàlida i a tenir en compte en la política ” de sempre ” al poble. És una cara nova que ha “quallat” i que el poble ho ha sabut valorar. El principal problema que ha tingut Manel ha sigut que s’ha topat amb una figura tant “mediàtica” com és la de Josep Vicent. Aquesta és una raó de que no haja pogut pujar: la força del PSOE que ha arrastrat vots d’antics votants del PP, i fins i tot, pot ser de gent afí a Compromís ( els quals han votat al PSOE a Bocairent i a Compromís a les Corts). Cal doncs, que fidelitzen els vots a Les Corts també a nivell local. Pot ser també, la llista, la qual ha sigut molt renovada respecte als anteriors comicis, ha dificultat que no pujaren a ser dos. Hi ha qui afirma que la número dos de Compromís, Vero, tampoc era coneguda al no ser de Bocairent. Pot ser, però en aquest cas no ha sigut tant fonamental per a no votar a Compromís. El futur de Compromís ha d’estar lligat al que pasa al País Valencià, han d’oblidar-se de fer la política convencional de partits i continuant apostant i demostrant que són la veu del poble perquè, com diuen ells, ” Som com tu”. El millor del seu programa, a banda de la foto espectacular de la portada, la secció de turisme.
4. ESQUERRA UNIDA. Esquerra Unida ha tingut de nou, un gran fracàs. La cap de llista, Carmen Boscà, és una figura coneguda a Bocairent, amb una gran tradició de treball a qualsevol àmbit local. Des dels àmbits de la festa, des dels serveis socials, d’excursionisme, etc. El seu historial socio-polític no ha sigut suficient per entrar de nou a l’Ajuntament. Pot ser la composició de la llista, amb presència de “cuneros” i poca renovació de les cares més notables, i que no hagen tingut representació a l’anterior legislatura haja condicionat que no entren de nou al consistori. El seu temps a Bocairent pot ser, ja ha passat, o si no, hauran de canviar la manera d’enfocar la política municipal ja que si han de fer veure que es preocupen pel poble. No s’han de quedar en una política tradicional, en una manera clàssica de fer política que fins fa poc els ha servit. Han d’evolucionar i mostrar una alternativa alhora de fer política municipal si volen entrar de nou.
Aquest dissabte es va projectar un documental sobre el poeta de l’Horta, Vicent Andrés Estellés al programa Dossiers de RTVV. No en sóc un gran expert en la seva obra, la veritat. Ara, el que he llegit m’ha semblat fascinant. Com diuen al documental, és considerat com el poeta valencià més influent del segle XX. Podríem dir que la seva obra no passarà de moda mai. Com es veu al documental, els més joves saben versos dels seus escrits gràcies a grups com Obrint Pas o el cantautor Pau Alabajos. D’altres no tant joves, de la mà del propi autor però també de vells amics seus com Ovidi Montllor o Paco Muñoz. Però si no heu vist el Dossiers sobre Estellés, mireu-lo i parle-ne un poc.
La plana de Vic 