Sumem per un major Compromís.

Aquella alegria i ànsia de canvi, aquells somnis semblen que s’hagen esborrat després del 24 de Maig. Un sector de Compromís és un polvorí. Pot ser perquè es tenia clar on es volia estar en eixa data i molts debats es van deixar per a després o, d’altres, s’han obert ara davant una realitat que no s’accepta. Diversos factors han fet que l’optimisme s’esfume prompte: atacs diaris des d’alguns mass media i la dreta rància sense poder, la mancança d’un espai propi per a la informació valenciana i la reflexió valenciana fet que provoque una creença de falta de comunicació, la falta de paciència entre dos períodes electorals claus ( eleccions nacionals i les generals), la problemàtica dinàmica de vomitar a les xarxes socials i no acudir a les assemblees on debatre, etc. Vaja, res nou.  S’oblida mirar enrere per  recordar que abans del 24 de Maig, per exemple, es tenia clar que calia unitat per poder suportar l’atac des de tots els fronts que se’ns obririen al remoure l’administració podrida del PP.

La possible formació d’una plataforma valencianista i d’esquerres sembla que ha originat un altre malestar intern. No sé fins quin punt radica el debat central en aquesta confluència quan es signen articles d’opinió o manifestos. Per a mi, hi ha certs debats que es mesclen i acaben per fer un debat bastant allunyat de la realitat actual. Un apunt, la meua procedència a Compromís ve per la quarta pota que es va sumar a les tres ja existent de la coalició de partits. Sí, ho confese, sóc d’aquells que hem cregut en què la confluència dels sectors valencianistes, esquerrans i ecologistes és necessària per canviar el país baix el somriure que irradia Compromís. Setmanes enrere, el xicotet gran grup vam realitzar un important pas endavant per poder tenir una veu i postura més organitzada. Fins el moment, no s’havia tingut i no s’havia demanat amb aquesta insistència. El primer pas s’ha donat però cal fer-ne més, sobretot, després del 21D. Després d’eixe dia el més important és fer una assemblea constituent de Compromís per formatejar-ho tot.

I mentrestant, què? Per molta impotència que ens cause als adherits, per molt apel·lar a les bases ara a la desesperada, el debat important està a un altre lloc. Hem de resignar-nos a mirar? No, hem d’anar bastint les línies mestres per al 21-D. De res serveix tirar pestes cada dia a gent propera quan l’adversari no està a casa, està a l’altra vorera. Ara bé, si que cal acabar amb sectors cridaners, per moments irrespectuosos, per a reformular-ho tot amb Més Compromís. Les disputes entre aquestes faccions no porten enlloc. Fugim d’aquest ambient, cal que ens centrem en la nostra vocació: treballar per la gent, treballar per la terra, treballar pels serveis públics, treballar per la renda bàsica, treballar per a portar a terme la lluita per la igualtat efectiva, treballar per a que la cultura siga viva, treballar per a que l’educació siga l’element central del canvi valencià, etc. Qui no estiga preocupat amb això, sols busca que tirar míssils mentre s’enfonsa sense sumar ni aportar res al país.

Estem davant un moment clau al nostre país, però també a l’estat. Ara es juga la governabilitat estatal després de 4 anys aniquilants de la dreta. Les forces esquerranes, on hi ha voltes que ixen de cada pinya que cau d’un pi, cal que prenguen consciència de la fragmentació. Allò de “l’esquerra està dividida” al País Valencià ha d’acabar. L’esquerra valenciana, i com no valencianista, ha d’estar-ho unida davant els reptes que se’ns obrin a l’horitzó com la millora del finançament, per exemple. Des del País Valencià, hem de liderar el canvi i veure que volem ser un país normal, que volem ser un país per a les persones, que volem ser un país lliure per a la cultura i l’educació, etc. I que aquest projecte, que aquesta il·lusió creada el 24 de Maig ha de continuar i té vida per a llarg. Si hi ha forces polítiques valencianes amb vocació d’unitat, per fer una àmplia plataforma per bastir la resistència valenciana contra l’onada neoliberal i centralista que se’ns aproxima, per què no fer-ho? L’escenari és hui, és ara.  Per què no ampliar el nostre Compromís per liderar la veu pròpia valenciana a l’Estat? L’immobilisme no porta a cap lloc. Aquells que no oblidem el que representa Compromís ( coalició, valencianitat, igualtat, suma, alegria, valentia, esforç, coratge, etc)  si que ho volem per realitzar el canvi que el País Valencià necessita i demana.

Bandes de música i construcció de la identitat valenciana. El Certamen de Bandes de València. 1901 – 1936

Introducció al treball

La música de banda és un fenomen que es troba gairebé poble a poble al País Valencià. Cada poble té una banda, o fins i tot més d’una. Tot provocant que es done la curiosa dada de que el nombre de societats musicals federades acabe per superar el nombre actual de localitats valencianes. És habitual poder veure tant homes com dones vestits d’uniforme, instrument en mà pel carrer ja siga en un xicotet grup o en un gran, però en formació i posant la banda sonora de tota mena d’actes festius valencians: la processó del patró o patrona, la recollida dels festers i les festeres, l’ofrena de flors dels fallers, les desfilades de Moros i Cristians, les despertades, les dianes, els acaptes, les publicacions de les festes, pregons, romeries, nits de revetlla, retretes, al Mestalla, etc. Quasi qualsevol acte i ocasió és bona per sentir i fer sentir la música de les bandes valencianes. Ningú dubta de la seua potencia, de la seua importància que tenen en la societat valenciana. És freqüent trobar expressions on diuen que “València és terra de bandes”, “els valencians som un poble de músics” o “la música ens identifica als valencians”. Amb les anteriors expressions, sense cap mena de dubte, acaben per configurar un marc i una relació quasi indivisible, entre les bandes de música valencianes i la configuració identitària valenciana..

Si des d’una perspectiva purament cultural s’analitzen les bandes, d’una banda, es veu que arriben a ser entitats amb unes possibilitats molt grans d’interpretar des de la música culta i d’avantguarda a la música més popular i tradicional de cada territori. Les bandes musicals han estat les responsables de la vulgarització de la cultura quasi des dels seus inicis fins l’actualitat. Entenent vulgarització com portar les grans obres dels autors clàssics com Beethoven, Mhaler o d’avui en dia com Johan de Meij o Oscar Navarro, a les places dels pobles més menuts. Per una altra banda, si ens entrem a l’apartat associatiu, les bandes de música tenen una importància vital. Les bandes són un bon exemple per on poder agafar-se per travessar les dificultats en què es troben les societats actuals. Cadascuna de les bandes està formada per músics que cada setmana tenen dos assajos per preparar els concerts. I a més, suma-li si alguna setmana han de sortir a tocar al carrer. Els músics, generació darrere generació, representen passió pel qual els agrada, però també esforç, dedicació i companyonia. No deixa de fer gràcia que els grans mitjans de comunicació, tant espanyols com valencians, miren sempre les generacions d’or de l’esport per parlar de talent, compromís o esforç. Se’ls oblida de mirar a casa i veure que, al País Valencià, hi ha generacions que representen els mateixos valors. En una presentació d’una revista de divulgació d’art, el director de la mateixa comentava com un amic músic el primer que li deia quan guanyava algun premi era: al proper dimarts, assaig. A milers de bandes, abans de començar a tocar al concert afinen i queden per a l’assaig següent. No importa que un concert o un certamen acaben per eixir perfectes, hi ha més variables. Els músics d’ara, i d’abans, pensen i volen que la banda millore tant socialment com musicalment: ampliar repertori, ampliar els concerts, ampliar les actuacions, sonoritat, afinació, ritme, coneixement dels companys, treballar junts, serietat, millora personal i col•lectiva, etc.

Sens dubte, aquest model d’associació cultural es troba a cada poble, a cada comarca des del darrer terç del segle XIX al País Valencià. És un fenomen cultural i social. Però, es podria afirmar que és un fenomen identitari valencià? La música pot arribar a tenir una gran importància en la construcció d’una identitat nacional. El nacionalisme musical és l’expressió artística i de respecte a les tradicions i folklore d’un país i, precisament, té característiques que la fan idiosincràsia del mateix, és a dir: la seva cultura, els seus mites, les seves emocions per la pàtria, les seves ànsies de pertinença, etc. Els himnes, les cançons populars, les grans òperes que narren escenes històriques o les cançons dels cantautors contra règims dictatorials, per exemple, són mostres de com pot servir la música per a la creació d’identitats, de la nacionalització d’una societat mitjançant escales plenes de notes amb sostinguts i bemolls. Llavors, si es posa èmfasi en les bandes de música valencianes, podria ser possible que el seu repertori, juntament amb tot el que genera al voltant, va ajudar en el moment de la creació de la identitat nacional valenciana al primer terç del segle XX? I si crea identitat, també caldria preguntar una altra pregunta, quin tipus d’identitat es crea regional o valencianista?

La bibliografia reflexa un important buit. No hi ha investigacions que pugen posar-se a l’altura, en quant a qualitat i quantitat, de la importància de la música en la configuració de la identitat valenciana al segle XX. I, fins i tot, trobem també un buit important en la historiografia, tant espanyola com valenciana, en la relació que hi ha entre música i nació. És estrany que una terra anomenada de músics acabe per deixar de costat en les investigacions acadèmiques aquesta qüestió. Sembla que haja estat una matèria oblidada i que no haja tingut el mateix prestigi que les investigacions polítiques o culturals. Al cap i a la fi, el treball que es planteja tot seguit, tracta una temàtica global i, que amb el volum d’informació i preguntes que han sorgit en la recerca d’informació, dona la base per a una futura tesi doctoral. En tot moment, la premissa en la redacció del treball ha estat viatjar per un via, en aquest cas la valenciana, per arribar a temàtiques claus en la historiografia actual com són música-nació, d’una banda, i música-indentitat.

Per veure aquesta importància,  de la música vers la nació i de la música en la creació de les identitats, l’escenari i el repertori del Certamen de València és una bona mostra del que passava al panorama musical valencià del 1901 al 1936. Caldria recordar que la competició musical es produeix en les festes centrals de la ciutat de València, sobretot fins els anys 30,  com era la Fira de Juliol. Es celebra des de principis de segle XX, on els “Jocs Florals” i les Batalles de les Flors eren una bona mostra d’exaltació regionalista valenciana. València, a finals del segle XIX i principis del XX, era vista com el bressol de l’art i de l’abundància. Un dels actes mes importants en quant a passió popular era el Certamen, que en l’actualitat segueix celebrant-se. A banda d’agafar aquest certamen perquè permet accedir fàcilment al repertori que interpreten les bandes, acaba per ser una de mostra de competició cultural i , fins i tot, identidaria entre les bandes. En definitiva, s’agafa la competició musical més important, que no tòpica, del País Valencià, referent indiscutible de la competitivitat entre bandes en una terra de bandes. El certamen també ens servirà per centrar-se en si aporta elements en clau d’identitat local o no, a banda del repertori musical triat. Al cap i a la fi, no deixa de ser una competició on hi ha rivalitats entre localitats. Ja no es busca sols que guanye la millor banda del País Valencià, es busca deixar ben alt el nom de la localitat de la qual fa d’ambaixadora la societat musical.

Definit l’escenari, cal veure la cronologia. El marc temporal en el qual es treballarà estarà entre el 1901 i el 1936. Un període de trenta anys on el País Valencià travessa per tres períodes claus de la història política espanyola al segle XX: la Restauració ( la qual acaba per entrar en crisi i desfragmentar-se), la Dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la II República. Serà interessant veure fins quint punts les diferents etapes polítiques que han caracteritzats aquestos anys, han influït o no sobre les peces triades. A més, al cap i a la fi, segons el repertori triat es podrà veure si ajuden a crear que les bandes valencianes, mitjançant les seues interpretacions construeixen identitat valenciana. Els diferents moments en els quals es desenvolupa la investigació plantegen tot un seguit de reptes. Hi ha canvis en el repertori de les bandes? I en la simbologia i el protocol? Hi ha una major sensibilització valencianista d’allò que s’està fent? Les bandes de música acaben per integrar-se en la cultura valenciana? Es crea un marc identitari propi gràcies al Certamen musical i les bandes de música? O simplement, es potencia el regionalisme valencià?

La cronologia triada, sense dubte, a banda d’aportar diferents fases polítiques, trau a la llum una altra problemàtica que cal solucionar: la mancança d’investigacions en els anys 10 i 20 és clara al voltant del valencianisme polític i la identitat regional. Aquesta, creada des dels anys huitanta del segle XIX fins el 1909 com apunta Archilés[1],  no hi ha estudis que donen resposta a preguntes vers la identitat regional valencià i la identitat nacional espanyola o l’augment del valencianisme polític autonomista. La irrupció de la II República, vista per molts com un parèntesis entre dos dictadures, mostrar la tendència valencianista política que busca un major autonomisme, que busca tenir un major poder de decisió per defensar els interessos valencians. Aleshores, d’on ix aquesta corrent que representen Esquerra Valenciana? Les anteriors dècades han jugat un paper clau i no hi han respostes a les preguntes realitzades. L’adveniment de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, han modificat i han impregnant de tot un seguit de tòpics i imatges mentals al voltant de l’identitat valenciana que cal anar encarant per veure si són així o no, sempre mitjançant el focus acadèmic. Cal que la historiografia entre de ple, sense cap mena de por i complexes. Cal que analitze factors com, per exemple, tots els símbols valencianistes des d’una perspectiva històrica i donar llum a problemàtiques actuals poc acadèmiques. Com apuntava Cucó “al 1971, el catalanisme si que compta amb una relativa quantitat d’estudis i amb obres realment importants. […] El valencianisme, en tant que fenomen polític, es troba absent de la moderna historiografia hispànica. No sols no li ha estat consagrada cap monografia, sinó que, fins i tot, ha restat ignorat en les grans obres generals[2]”.  Clar està que quaranta anys després, s’ha avançat amb estudis com els de Ferran Archilés, Albert Girona[3]  i d’altres que exposem a continuació. Però no han esta suficients per donar les respostes als reptes plantejats.

La mancança de treballs no és un problema sols atribuït al camp del valencianisme polític, sinó que també a les societats musicals valencianes al final del segle XIX i principis del XX. Tret de l’obra de Vicent Galbis[4] i Elvira Asensi[5], l’aproximació al passat de les societats musicals valencianes han estat quasi sempre basades en l’empirisme i sense cap intenció històrica de reflexionar, d’investigar i realitzar-se preguntes claus com: son les bandes valencianes elements que ajuden a la construcció de la identitat valenciana? En una terra de músics i de bandes, aquestos creen identitat?

Al llarg del treball es parla tant de “valencianisme” com de “regionalisme” del 1901 al 1936. Cal veure que s’entén per tots dos conceptes. D’una banda, per valencianisme, seguint la línia de Cucó, s’entén el valencianisme polític, i en extensió, el nacionalisme polític, el “nacionalisme valencià” és el corrent polític  que aspira a recobrar l’autonomia política valenciana[6]. Un nacionalisme que a més, busca la defensa i la promoció de la cultura, de les tradicions pròpies del País Valencià, sense rendir pleuresia a cap altre estat ni tenir una condició d’igualtat i llibertat per aconseguir-ho. Trobaríem en aquest corrents als republicans esquerrans federals, un dels quals van acabar per realitzar una escissió al blasquisme durant la II República fundant “Esquerra Valenciana”. D’altra banda, es parlarà sobre regionalisme del discurs que articula la identitat regional valenciana, tal i com afirma Archilés[7]. El discurs regionalista articula la defensa d’una identitat pròpia ( història, tradicions, llengua, etc) del País Valencià. Fins i tot són partidaris d’un estat espanyol descentralitzat. Ara bé, per a ells, fer regió valenciana és fer una Espanya més forta. Aquest corrent regionalista, entraria dins d’allò que es sol anomenar com “la Pàtria Xica i la Pàtria Grande”. El regionalisme valencià es va impregnar a tota la societat valenciana, sobrerot, des del 1909.

El repte que es planteja en aquesta investigació és gran  i doblement necessari. D’una banda, per la mancança d’estudis al voltant del valencianisme polític entre el 1900 i el 1936 fa veure la necessitat, la importància que ha de tenir per a la societat valenciana les investigacions acadèmiques. Cal una aproximació, cal un anàlisi més a fons per poder tenir una visió més clara en quin punt estaven els valencianistes abans de la dictadura franquista pervertira totes les tradicions, tots els símbols, tota la cultura valenciana. D’altra banda, com no, en una terra on es presumeix de que les bandes i la música són sinònims de la valencianitat, cal una investigació per veure els orígens de les societats musicals vers la creació d’intentitat, per començar a veure si es parla d’un tòpic, poc estudiat, de que el País Valencià és terra de bandes.

[1] ARCHILÉS F., “Entre la regió i la nació”. En CARNERO, T. I ARCHILÉS F., Europa, Espanya, País Valencià. PUV. València. 2007.

[2] CUCÓ, A. El valencianisme polític 1874-1939. Editorials Afers, Catarroja. 1999.Pàgina. 35

[3] GIRONA, A.  El valencianisme a la Vall d’Albaida dels anys trenta. Alba: revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida. Nº. 16-17, 2001-2002,pàg. 84-103

[4] GALBIS, V. Les bandes valencianes : història, activitats i projecció social. A: Història de la música catalana, valenciana i balear. T. VI. Edicions 62, Barcelona. 1999

[5] ASENSI, E. Música, mestre! Les bandes valencianes en el tombant del segle XIX. PUV. València. 2013.

[6] CUCÓ, A. El valencianisme polític 1874-1939. Editorials Afers, Catarroja. 1999.Pàgina. 36

[7] ARCHILÉS F., “Entre la regió i la nació”. En CARNERO, T. I ARCHILÉS F. (editors), Europa, Espanya, País Valencià. PUV. València. 2007.  Pàgina 146

Moment de festa: la música festera, patrimoni cultural

[Publicat a tresdeu] Si parlem de bandes de música al País Valencià, s’ha de parlar de música festera ( música feta per als Moros i Cristians). Ja vam comentar la setmana passada que la secció on parlarem cada setmana, agafarà el nom d’una marxa mora d’Amando Blanquer. Permeteu-nos hui per començar, una reflexió al voltant de la música festera.

 En primer lloc, caldria recordar que aquesta n’és un gènere 100% valencià. Una música que es fa per a tocar al llarg de les festes de Moros i Cristians. La marxa mora i la marxa cristiana, són un gènere bandístic exclusivament valencià. Compte, no m’oblide dels pas-dobles. Però hem de veure que dins del pas-dobles podria distingir entre diferents tipus com el més “cañí” ( aquell que sona a les places de bous), el faller o el pròpiament fester. Tot i ser un pas-doble els tres tipus, cal dir, que la diferència i l’evolució entre els tres tipus és ben diferent. Em pille el privilegi de dir que, davant la passivitat dels compositors dels pas-dobles fallers, els festers han evolucionat molt ( al mateix temps que els dos tipus de marxes). Pot ser un bon exemple de com, la festivitat de les Falles ( pense en València ciutat) estan estancades sense evolució i que, les festes de Moros i Cristians ( tot i ser també amb un gran alt grau de tradició) han anat evolucionat en el pas del temps. De fet, un altre exemple on es mostra l’evolució de la música festera. A banda dels tres gèneres bàsics, podem trobar tot un seguit de subgèneres: pasdobles dianers, sentats, pas masero, marxes de processons, pas moros, balls, himnes de festa, himnes de filaes, etc.

Recopilant, doncs, la música festera és un camp musical que evoluciona i augmenta el repertori de les nostres bandes any rere any. No sé si n’adonem de la importància que té aquest gènere en la cultura musical de les nostres bandes, en definitiva del país. Poques manifestacions culturals 100% valencianes trobarem que, any rere any, tinga noves composicions artístiques.  Tot i això, sembla que la música festera estiga poc devaluada, que no tinga el mateix pes que altres composicions musicals com una simfonia. Com si fora una música amb poc pes harmónic, com si “qualsevol” músic pogués escriure una composició. I no és així. La música festera ha adquirit un alt grau de complexitat i qualitat en molts compositors que no tenen res d’envejar a d’altres. Escolteu, o si sou músics, intenteu tocar peces de Jose Rafael Pascual Vilaplana, Rafel Mullor Grau, Vicent Pérez i Esteban, Amando Blanquer, Jose Vicente Egea,  Ramon García i Soler, etc. Voreu com no tenen res d’envejar a d’altres gèneres i que de “simples” tenen poc.

Des d’ací volem fer un xicotet homenatge a tots i tots els compositors de música festera, així com intentar mostrar la importància cultural que tenen per al nostre país. Si visquérem a un país amb normalitat cultural plena, aquesta música estaria incentivada, protegida i promoguda per les nostres institucions amb la importància que es mereix. Com no vivim a un país amb normalitat cultural, des de les bases seguirem recordant i posant al lloc a un gènere musical tant fantàstic com la música festera.

El repte d’ODI

El repte d’ODI

La meva darrera col.laboració a Vilaweb- Ontinyent

El divendres es presenta a Bocairent ” Una llengua que camina”

El divendres es presenta a Bocairent ” Una llengua que camina”

Senior i el Cor Brutal

Col·laboració per a Vilaweb-Ontinyent a la secció “El món necessita música“

Senior i el Cor Brutal amb el seu nou treball, ‘Gran’ (Malatesta – La Casa calba 2011), ha tornat a dignificar i diversificar la música feta a casa nostra. El cap d’aquest grup, en Miguel Àngel Landete, s’autodefeneix com un músic a l’estil de la valenciana, és a dir, música americana a la ciutat més feixista de l’estat com és València. Del Landete en destacaria la sinceritat i la claredat, tant en relació amb la seua música com amb qualsevol altre tema. De fet, a l’Enderrock vaig trobar una frase que em va agradar i que resumeix el seu segon disc: ‘crec que es poden fer cançons de sexe, budells, cor i d’acabar amb els feixistes perquè al final tot és el mateix… amor’.

Tot i això, si hi ha alguna cosa que m’atrapa són les seues lletres i melodies acompanyades d’una veu esgarradora com la seua. Qui busque en el nou treball cançons que seguisquen la línia de ‘València eres una puta’ o ‘El signe del temps’, ja pot anar buscant un altre passatemps, perquè no té res a veure. Tot canvia. El primer estava gravat en analògic, en directe, sense cap productor i marcat de guitarres de dalt a baix. El segon, en canvi, està gravat en digital, compten amb la producció del Refree, gravat per pistes i no té tanta presència de guitarres. ‘Gran’ és un disc més complex, que cal escoltar amb tranquil·litat: amb els ulls tancats i l’ànima oberta. 

Antònia Font, de Mallorca a l’univers

Col·laboració per a Vilaweb-Ontinyent amb “El món necessita música” del passat dimarts 22 de Novembre del 2011

Em dispose a escriure aquestes línies després d’haver vist, escoltat i gaudit d’un dels concerts més esperats. El 17 de novembre passat van  actuar els mallorquins Antònia Font a la Sala Mirror de València. Un grup que, alhora que suma cada volta més seguidors, va tenint a cada disc, a cada actuació, una millor crítica. Prova d’açò és que, al cap i casal, varen posar el cartell de “SOLD OUT”. Una sala plena, per tant, amb tota mena de generacions i de diversitat social.

Els mallorquins no tenen por a res a l’hora de composar. Cada disc que fan és millor a l’anterior. Et poden fer cançons que no pots deixar de cantar, i alhora te’n fan de tendres o de desficaciades que et donen una bona dosi d’alegria. Busquen arribar a tot tipus de públic, ja siga a Mallorca, València, Barcelona, Madrid o a qualsevol extraterrestre que visca a l’Univers, que és una festa.

He de confessar que, del concert, en vaig eixir ple de goig. Era la primera volta que podia gaudir com cal d’un concert seu. Em trobava en una sala esplèndida, amb públic entregat, amb la millor companyia possible, i on el so, encara que alguns coneguts em digueren el contrari, era òptim. No obstant, això queda a una banda quan es posen a tocar damunt l’escenari. El seu directe és un dels millors que hi ha avui en dia. El directe es divideix en dos parts, la primera és posar en escena ‘Lamparetes’, el seu darrer treball, i la segona són tots els seus hits. Cançons amb què la sala pareixia que se’n vindria avall, com amb ‘A Rússia’, ‘Wa Yeah’, ‘Alpinistes Samurais’, ‘Darrere una revista’ o ‘Vos Estim’ a tots igual’. Comentant-ho amb les amigues i amics, quasevol cançó d’Antònia Font és apta per a ser un hit. Quasi totes són bones, ja siga per la música, per la lletra o per la posada en escena.

A l’hora de compondre, és en Joan Miquel el director del grup. Però, a l’escenari, l’autèntic director és la veu: en Pau Debon. Ajudat pels seus companys, pot aconseguir que tota la sala cante, balle i salte amb la mateixa intensitat i alegria com ell ho fa. I és que, en les seues actuacions, una cosa a destacar és el somriure d’orella a orella que té. No sols et canta la cançó, sinó que la representa i l’explica mentre la viu i la gaudeix. De veritat, un autèntic monstre damunt l’escenari que, juntament amb la resta, et fan eixir de l’actuació amb un gran somriure i amb ganes de més música.

I és que, en un moment tan complicat a l’estat amb la recent onada conservadora que recorda temps passats, calen grups com Antònia Font. Si no els heu vists mai i teniu ganes de fer-ho, afanyeu-vos a reservar l’agenda per al 19 de gener a Alcoi. El món necessita música, ho sabeu, però la dels Antònia Font la necessita l’univers sencer.