LA FORÇA DEL DRAC DE POWELL

[Publicat a la Revista TresDeu] Les bandes sonores de pel·lícules s’han convertit en un món paral·lel a les pròpies protagonistes. Hi ha al seu voltant una gran cultura musical que es deslliga per moments de la funció bàsica: potenciar emocions que les imatges no poden expressar. Qui no ha estat mirant una escena i, quan sona la música, se li ha posat la “gallina de piel” o se li ha dibuixat un somriure? Soc dels qui pensa que, d’una banda, les Bandes Sonores Originals ( BSO ) són essencials per a qualsevol bona producció. I d’altra banda, pel contrari, una gran qualitat musical no va acompanyat sempre d’un bon film. Fins i tot, es pot donar el cas que t’ajuden a apropar-te a la pel·lícula.

I aquest és el meu cas amb una de les BSO que ha enderrocat a totes les “TOP”, emprant elmourinhisme. Les sessions d’estudi intens per traure’s han estat bon moment per posar en marxa l’Spotify i les seues ràdios. Un mateixa sol estudiar o escriure amb música instrumental. Doncs bé, un dels tracks que em va posar el programa formava part de la BSO “How To Train your Dragon” composat per un tal John Powell. La sorpresa va ser immediata per la força i voracitat del seu so alhora que ens transporta cap a un món cèltic gràcies a les flautes i gaites a gogo. Tenia la sensació d’haver descobert la BSO per excel·lència. No sabia de quin film es tractava, no sabia ni qui era John Powell. I Sant Google em començava a donar les respostes.

Resulta que era una peli d’animació, que tracta d’un jove víking que opta per triar el seu propi camí en contra de l’estipulat pels seus antecessors. La sorpresa era majúscula, com una pel·lícula d’animació podria tindre aquesta gran BSO de John Powell? Però, qui cony era John Powell? Furgant i buscant vaig veure que havia estat autor d’altres composicions per a films com pugueren ser Chicken Run, El Mito de Bourne o Senyor i Senyora Smith. Vaja, que historial en tenia i calia contrastar les sensacions escoltant-la sencera.

I, l’audició, no va defraudar. Els track van mostrant una composició èpica i llegendària, lligada per un tema principal que evoluciona al mateix temps que la del jove i el seu nou amic. La música acompanya perfectament la relació inicial complicada fins a una relació intensa, explosiva i que acabar per expandir-se a tota la població vikínga. Però no sols destaca el tema principal sinó que, com tota BSO, els altres escenaris i personatges també tenen excel·lents temes amb vena romàntica, quan apareix la seua amiga, o amb força i energia, la qual representa la comunitat dels víkings. El treball és, de veritat, d’una BSO TOP amb una orquestra poderosa i ben acompanyada per cor. La música celta passa de generar-nos la imatge dels prats verds i els balls conjunts al costat del foc, per a tindre una destral a la mà, una cervesa a l’altra mentre defensàvem l’aldea de qualsevol atac. Per als més cinèfils, pot ser recordeu que aquest estiu s’ha estrenat la segona part de la saga. La nova composició musical està a l’altura de la primera. Powell obri de nou els temes anteriors i els acompanya amb nous que aconsegueixen fer-li sombra al principal, però no superar-ho. La potència orquestral i coral segueixen present, ampliant i acompanyant per temes amb ràpids transicions i poc previsibles.

No podria destacar cap track, de veritat. Vos anime a que l’escolteu. Ja siga si sou amants de les BSO o perquè no s’heu parat a escoltar-ne cap. Ara, tindreu el problema de que heu començat amb la força del drac de John Powell i tindreu el nivell al més alt.

PS. Com a curiositat, el tema que sol posar-se per a la seua promoció en les dos parts ha vingut d’un dels grans en la música: Jónsi ( Sigur Rós). No li falta de res.

Moment de festa: la música festera, patrimoni cultural

[Publicat a tresdeu] Si parlem de bandes de música al País Valencià, s’ha de parlar de música festera ( música feta per als Moros i Cristians). Ja vam comentar la setmana passada que la secció on parlarem cada setmana, agafarà el nom d’una marxa mora d’Amando Blanquer. Permeteu-nos hui per començar, una reflexió al voltant de la música festera.

 En primer lloc, caldria recordar que aquesta n’és un gènere 100% valencià. Una música que es fa per a tocar al llarg de les festes de Moros i Cristians. La marxa mora i la marxa cristiana, són un gènere bandístic exclusivament valencià. Compte, no m’oblide dels pas-dobles. Però hem de veure que dins del pas-dobles podria distingir entre diferents tipus com el més “cañí” ( aquell que sona a les places de bous), el faller o el pròpiament fester. Tot i ser un pas-doble els tres tipus, cal dir, que la diferència i l’evolució entre els tres tipus és ben diferent. Em pille el privilegi de dir que, davant la passivitat dels compositors dels pas-dobles fallers, els festers han evolucionat molt ( al mateix temps que els dos tipus de marxes). Pot ser un bon exemple de com, la festivitat de les Falles ( pense en València ciutat) estan estancades sense evolució i que, les festes de Moros i Cristians ( tot i ser també amb un gran alt grau de tradició) han anat evolucionat en el pas del temps. De fet, un altre exemple on es mostra l’evolució de la música festera. A banda dels tres gèneres bàsics, podem trobar tot un seguit de subgèneres: pasdobles dianers, sentats, pas masero, marxes de processons, pas moros, balls, himnes de festa, himnes de filaes, etc.

Recopilant, doncs, la música festera és un camp musical que evoluciona i augmenta el repertori de les nostres bandes any rere any. No sé si n’adonem de la importància que té aquest gènere en la cultura musical de les nostres bandes, en definitiva del país. Poques manifestacions culturals 100% valencianes trobarem que, any rere any, tinga noves composicions artístiques.  Tot i això, sembla que la música festera estiga poc devaluada, que no tinga el mateix pes que altres composicions musicals com una simfonia. Com si fora una música amb poc pes harmónic, com si “qualsevol” músic pogués escriure una composició. I no és així. La música festera ha adquirit un alt grau de complexitat i qualitat en molts compositors que no tenen res d’envejar a d’altres. Escolteu, o si sou músics, intenteu tocar peces de Jose Rafael Pascual Vilaplana, Rafel Mullor Grau, Vicent Pérez i Esteban, Amando Blanquer, Jose Vicente Egea,  Ramon García i Soler, etc. Voreu com no tenen res d’envejar a d’altres gèneres i que de “simples” tenen poc.

Des d’ací volem fer un xicotet homenatge a tots i tots els compositors de música festera, així com intentar mostrar la importància cultural que tenen per al nostre país. Si visquérem a un país amb normalitat cultural plena, aquesta música estaria incentivada, protegida i promoguda per les nostres institucions amb la importància que es mereix. Com no vivim a un país amb normalitat cultural, des de les bases seguirem recordant i posant al lloc a un gènere musical tant fantàstic com la música festera.

Moment de festa, secció de bandes a Tresdeu

[ Publicat a Tresdeu] La Revista Tres deu va nàixer per la passió que tenim els que escrivim per la música. Haureu pogut comprovar, doncs, que sota el que es sol nomenar “música en valencià”, hi ha tot un seguit de gèneres i grups ben diversos que hem comentat ja com Al Tall, Orxata Sound System, Arthur Caravan, Inèrcia, Atzembla…

Tot i això, creiem que hem d’obrir l’espai de mira a un camp musical d’importància a la nostra terra. Un camp que podria descriure la genètica de milers de valencians i valencianes. Si, parlem de la música que realitzen les nostres bandes de música. En un moment de crisi a tots els aspectes (morals, culturals, polítics, econòmics, etc) el treball dels músics hauria de ser un exemple per a molts. És injust que els tòpics negatius sobre els músics estiguen present a bona part de la societat. I què passa dels positius? Cadascuna de les bandes d’aquest país està formada per músics que cada setmana tenen dos assajos per a preparar els concerts. A més, suma-li si alguna setmana han d’eixir a tocar al carrer o els estudis als conservatoris, a banda de la feina o d’altres estudis.

Els músics, generació rere generació, representen passió pel que els agrada, però també esforç, dedicació i companyia. No deixa de fer gràcia que els grans mitjans miren sempre les generacions ‘d’or’ de l’esport per parlar de talent, compromís o esforç. Se’ls oblida de mirar a casa i veure que, al nostre país, tenim generacions que representen els mateixos valors. Fa temps, en una presentació d’una revista, el director comentava com un amic músic el primer que li deia quan guanyava algun premi era: ‘el dimarts, assaig’. O com nosaltres, a la meua banda, abans de començar a tocar al concert afinem i quedem per a l’assaig següent.

En definitiva, obrim una secció per fer-nos ressò d’un món musical molt ampli que ens donen els nostres músics a les societats musicals. Li donarem importància, a més, al gènere musical per a banda més nostre: la música festera per a Moros i Cristians. Qui no ha desfilat mai una marxa mora com “Xavier el Coixo” o desfilat algun pas-doble com “Febrer”. A més, intentarem que figures importants d’aquest àmbit (directors, compositors, músics…) deixen la seua firma. La nomenarem “Moment de Festa” en homenatge a una marxa mora, però sobretot, al seu compositor el gran compositor alcoià Amando Blanquer. Avui, i per començar, vos recomanem l’article que va escriure Feliu Ventura parlant sobre les bandes de música al País Valencià a mode d’història.

Engegueu els altaveus i desperteu l’oïda, la música de les nostres bandes començarà a sonar a la Tres deu!

Llista Gener’13

Ací teniu la llista per al 2013! De moment sols està al spotify, quan la faja al Groveeshark vos avise.

Kasabian – L.S.F.
Arctic Monkeys – I Bet You Look Good On The Dancefloor
Alberta Cross – Lay Down
Foster The People – Helena Beat
Senior i el cor brutal – Agre (Fàcil)
The Kooks – Ooh La
Kings Of Leon – Use Somebody
The Offspring – You’re Gonna Go Far, Kid – Explicit Album Version
The Cure – Friday I’m In Love
Quart Primera – El Teu Amant
Peter Bjorn And John – Young Folks
The Smiths – There Is A Light That Never Goes Out
The Temper Trap – Fader
The Ting Tings – Great DJ
The Vaccines – Possessive
The Verve – Love Is Noise
Weezer – Memories
We Are Standard – 07:45 (Bring me back home)
Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona – El Dolor de la Bellesa
Nirvana – Lithium

 

El diluvi, perquè volen

[Publicat a tresdeu.com] El Diluvi canta i versiona a Ovidi Montllor des de la seva pròpia terra: l’Alcoià. Al principi, segons comenten, va ser un duet nascut entre misteles i volent posar música a l’obertura del casal Tio Cuc d’Alacant. La cosa els va anant motivant i acabà per ser el que és avui l’actual formació amb sis components. Un grup que va generar, almenys a mi, impacte i va donar frescor al panorama musical valencià. Versions d’Ovidi se’n han fet moltes i se’n faran moltes més. Tot i això, El Diluvi aconsegueix tindre un segell propi, únic. La seua visió d’Ovidi no deixarà indiferent a ningú.

La bandúrria, el violí o la veu de Flora són elements propis en la seua carta de presentació. Fresques i amables comencen a entrar pel pavelló auditiu aquelles cançons que tant hem escoltat. Una i altra, altra i una. Les reproduccions del “Ovidenques” ens fan traslladar-nos a l’essència del grup i, t’adones, que hi ha més arguments a favor. Mirem els instruments per exemple. Ens podem fer la idea de que ens trobem davant d’una formació que toca Folk  No obstant, si els escoltem s’adonem que no sols és Folk  Els ritmes o l’essència del grup, ens indiquen que agafen la tradició més nostra per actualitzar-la als nous temps. La proposta que realitzen per homenatjar a Ovidi són, com dirien els Antònia Font, “música moderna” o, com els propis músics diuen, més actual. Es poden marcar un ritme molt prop a la rumba o l’ska i, de cop i volta, girar la cantonada i endinsar-nos a la plaça del poble on es ballen els nostres balls.

No toquen per agradar, sinó perquè els agrada tocar. Toquen perquè admiren i estimen a l’Ovidi Montllor: el millor homenatge que poden fer-li és tocar com saben. S’ho passen be i han reforçat els vincles que tenien entre tots ells. En definitiva, toquen perquè volen fer arribar la música i les lletres d’Ovidi allà on es necessite. Abans d’acabar una pinzellada d’un tret que m’agrada. El Diluvi és un grup amb gran sensibilització per les causes socials i nacionals, els veurem sempre allà on estiga una plataforma, col·lectiu o grup juvenil que criden i lluiten per la justícia social o nacional.

Un regal per als amants de la música en valencià, especialment d’Ovidi. Els quatre talls que han registrat a“Ovidenques” se’ns fa curt. Per això, si voleu gaudir de tot el seu repertori estigueu atents i aneu acudint als concerts que van a realitzar per les nostres terres. Els podrem veure cantant  al concert per la #PrimaveraValenciana,  Crevillent ( 01/02), Castalla ( 23/02)  o Bocairent (08/03).

El grunge valencià

Des de la vall més bonica de les comarques valencianes, la Vall d’Agres, trobem el grup Inèrcia. A l’estiu del 2009 Aitor i Pau, juntament amb Patri i Aida substituïda per Saül, es decidiren a formar allò que tenien al cap: Inèrcia. La idea va ser el motiu de tantes converses al pis durant tot el curs que, segons comenten, va motivar alguna distracció dels aspectes acadèmics. Són, doncs, una formació jove que s’ha llançat a la carretera amb el dipòsit ple. Des del 2009 han donat guerra a diferents escenaris del País Valencià. Amb la publicació del seu disc debut “ No és cap simulacre” – Mésdemil, 2012, és on s’han donat més a conèixer i han creat autèntics himnes al llarg dels 11 tracks que el defineixen.

El seu so el podem incloure dins de l’estil de grups “top” dels noranta com Nirvana, Pearl Jam, Foo Fighters o Green Day entre d’altres. Però, tot i tindre un marc musical tant evident, m’atreviria a dir que el seu so també em recorda moltíssim al que fan a terres del nord i de casa nostra. Grups com Ken Zazpi, 121db, El corredor Polonès i, sobretot, els Berri Txarrak són l’espill on mirar-se quan plasmen sentiments i solten la ràbia. Una curiositat, quan pense amb Berri Txarrak sol vindre’m al cap al guitarra d’Alfafara, Pau, parlant-me del disc de “Jaio.Musika.Hill” o dels concerts que ha anat a veure’ls. Els fonaments, doncs, ens donen la idea de que són un grup amb un domini important de la contundència de les guitarres, del ritme constant i d’una veu melodiosa. Una veu, la d’Aitor, que quan la vaig escoltar al Feslloch 2010 em va deixar atònit. Sempre m’han fascinat els que canten be, afinant, mentre toquen la guitarra com si res.

La música, que sol exemplificar Patri amb la seva energia a la bateria, es barreja amb lletres intimistes i socials. En elles, intenten explicar les seves vivències vital pels carrers d’Alfafara, Banyeres o Benimaclet, on tantes històries han i els queda per protagonitzar. No sols això, un dels trets d’Inèrcia són les lletres on mostren la ràbia i el descontent d’una generació amb futur incert per l’estafa en que vivim. Si llegeixes les lletres mentre escoltes la voracitat de la música, t’adones de la honradesa de la proposta: toquen i canten com són, com ho senten, com volen. Sens dubte, dels tracks destacaria “Límits”, “Cop d’Ull”, “L’escletxa” o “Ara que tots dormen”. Aprofite i els llance un desig, estaria be que vingueren a Bocairent a tocar al lloc on tantes altres formacions d’Alfafara ho han fet els darrers anys, i mesos.

Inèrcia presenten un treball madur i fidel per posar-nos amb la nostra llengua el grunge dels noranta. Llarga vida al grunge valencià!

P.S Per cert, Inèrcia en aquestos moments estan començant a enregistrar un nou videoclip, motiu pel qual al Gener no els podrem veure als escenaris

El món necessita la música de Tardor

[Escrit per a Vilaweb Ontinyent ] Pocs grups hi ha que m’hagen causat tanta sorpresa com el disc debut del grup Tardor. Personalment, els vaig escoltar per primera volta quan van aspirar a grup revelació dels Premis Ovidi al 2011 o quan van guanyar el concurs Amplifica’t el 2012. No els havia escoltat mai, però ja hi havia referències que aquests tres xics estaven fent bona música. Ha estat a l’Octubre, amb la publicació de Revolució de l’Estat Latent ( Mésdemil, 2012), quan han irromput en l’escena musical valenciana amb molta força.

Un grup de la vella escola: guitarra, baix i bateria. No cal res més, és la fórmula correcta. Un altre exemple, per als detractors de la música en valencià, que no sols hi ha grups amb dolçaina i vents. Que el ventall musical valencià és ampli i, per si fóra poc, amb qualitat. Àlex, Cesc i David es sumen a la secció de grups com 121dB, Sant Gatxo o Malnom. Si hi ha una cosa que sobreïx de la resta és la força que tenen les melodies: s’endinsen per a xiular-les i retenir-les de seguida. Una veu que passa de la melancolia a l’eufòria amb molta facilitat. Per fi tenim grups que canten bé i ens creen addicció, ja no s’amaga entre els instruments que l’envolten. Tardor, però, a més de tindre una melodia i lletres que captiven, tenen unes guitarres i ritmes que la reforcen i li donen esplendor. Un grup jove que ens representa a molts de la nostra generació: davant de tanta obscuritat que ens vindrà damunt cal treure la còlera amb un somriure. No tot està perdut i hi ha molt a guanyar: criden a una revolució interior per fer front al mon que ens rodeja.

Si més no, una altra cosa que destacaria del grup són les coses que estan fent  a l’espai cibernètic. Una mostra més que les coses estant fent-les molt bé. Ja els agradaria a molts altres grups tenir la professionalitat que emanen a cada racó que tenen. La pàgina web és el centre de tots els racons que hi ha. Hi pots accedir a tota la informació, vídeos, fotografies o música que vulgues d’ells. Entre els vídeos que hi ha, es troba el seu primer clip ‘Baix de l’aigua’, un clip realitzat també per un altra formació jove, l’Esclat Produccions, que va tenir més de 2.000 visites la primera setmana.

El treball està ben fet i cal que els directes els comencen a eixir com a bolets. De moment teniu dues dates pròximes per a poder gaudir-ne: a València el dia 20 de desembre i al Festivern el 30.