Categoria: Història

Deixeu-la! Per favor…

Ho confesse, estic molt fart. No hi ha conversa, no hi ha dia on no escolte: ” açò és històric”, ” deixeu pas a la història”, ” canviarem la història”, etc. Deixeu a la història en pau.

imagesVivim en una obsessió que arriba a punts insospitats, sembla que es vulga ja viure el demà per recordar i parlar del present amb els futurs habitants. Pensem en la posterioritat per damunt de les nostres possibilitats. Açò ho contaré als nets, açò m’ho compre per al dia de demà poder recordar, açò quan tinga nets els agradarà. I ara què?

I ja no parlem de les declaracions dels periodistes, dels tertulians, dels esportistes, dels polítics, dels cronistes, dels twitters, de la societat en general. De seguida la paraula història ha d’eixir. Per què no deixem que la pròpia història, de la mà dels que més la treballen i la mimen diran si ha de ser històric o no? Com qualsevol cosa, tot s’ha de veure en distància, tot s’ha d’analitzat i comparar amb altres fites. S’ha de tindre en compte, com no, el context en que es desenvolupa i les dades.

On més destaca sol ser en tot el que envolta l’esport, en concret al futbol. Vivim tant accelerats que no importa de res la història del propi futbol. Un 5 a 0 es declara històric, sense tindre en compte si ha hagut abans el mateix resultat. Les victòries de seguida s’obliden. Pot ser és un símptoma de la societat on hi ha valors que s’han perdut.

En fi, després d’aquestes paraules, de vegades sense sentit i que pretenia alliberar, espere que deixeu a la història en pau i viviu més el present.

Anuncis
La Pau dels Pirineus

La Pau dels Pirineus

Fa 353 anys, el 7 de Novembre de 1659, es signava el Tractat dels Pirineus o Pau dels Pirineus. Es va ser signat per part dels representants de Felip IV de Castella i III d’Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l’illa dels Faisansposant fi a la Guerra dels Trenta Anys. Suposava la fi dels enfrontaments entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i la Monarquia Francesa dels Borbons. En clau europea el tractat acabava allò que es va iniciar a la Pau de Westfàlia de 1648: acabar amb poder que havien tingut els Àustries a aquells segles XVI i XVII.

D’una banda, podem veure com la Pau dels Pirineus es signava després de la derrota de la Monarquia Hispànica en la Batalla de les Dunes. La derrota mostrava la feblesa militar espanyola, lluny de la força de segles abans, fet que no anava a poder imposar la seva hegemonia a Europa contra els francesos. En definitiva, començava el canvi de la política exterior de la Monarquia Hispànica i noves relacions internacionals a Europa.

D’altra banda, el 7 de Novembre del 1659 és una data clau en la història de la Corona d’Aragó. Es van “cedir” les possessions del comtat de Rosselló i part de la Cerdanya al regne francès. Va ser inaudit en aquella època dins la Monarquia Hispànica ja que es va fer aquesta cessió sense consultar les Corts de la Corona d’Aragó. Es va fer d’amagat, doncs. En contra del que diuen molts de que l’unió dels Reis Catòlics va suposar la unió de les dos territoris i punt, cal recordar que els dos territoris continuen tenint les seves pròpies lleis i els seus propis mecanismes institucionals.

El monarca espanyol, Felip IV, va actuar en contra de la Corona d’Aragó i de les seves institucions anant d’amagat i fragmentant el territori. Anava en contra del Jurament per les Illes, pel qual terres de l’antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d’Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d’Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Amb la Pau, la Monarquia Hispànica tenia els territoris al sud dels Pirineus i tenia una frontera natural molt “forta”. Hi ha qui diu, que aquest tractat va separar ( i allunyar ) per sempre la Monarquia Hispànica de la Francesa però sobretot, d’Europa. A l’actualitat, encara es continua reivindicant la catalanitat d’aquest territori. De fet, aquest dissabte dins la Diada Nacional de la Catalunya Nord, hi ha una manifestació, una marxa de torxes i un concert.

Bibliografia ( i més informació)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_dels_Pirineus

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/07/12/la-pau-dels-pirineus/

http://www.350anys.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=47:llibreta&catid=12:llibres-enllacos

Halloween

Halloween

Ahir mentre veia com xiquets del meu poble anaven disfressats per la festivitat de Halloween, se’m va ocórrer buscar un poc més sobre aquesta festa. De fet, un company via twitter em va recordar el que acabava de buscar per a posar per ací. No sóc dels que pensa que hi ha que seguir les tradicions fins als últims dies, cal renovació sense perdre els orígens. Ara bé  no cal que diga que crec que al nostre territori, és més lògic celebrar la festa de la Castanyada ( ací podeu trobar un poc d’info sobre ella) que no pas Halloween. Aquesta foto que tenien publicat al mur de Més que Dones.

Imatge

Com deia, ací vos pose el que he trobat a la Viquipèdia sobre la festa de Halloween. Molt interessant.

El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta que tan ràpidament s’han estès per tot el món i, en especial, pels països anglosaxons.

Escòcia i Irlanda, el dia 31 d’octubre se celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l’any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gaèlica “Samhain” literalment vol dir “final de l’estiu”. El dia que celebraven Samhain era, per tant, el dia de cap d’any. En aquella època, s’encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar els esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s’encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

Amb l’arribada del Cristianisme s’establí el primer dia de novembre com a Dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d’octubre es convertí en All Hallows Eve (anglès antic per All Saints Eve, és a dir: “vigília del Dia de Tots Sants”, ja que hallow és un mot que en anglès antic significa “sant” o “sagrat” i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag), d’on va sortir la paraulaHalloween.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX. A partir d’aquí, la tradició, per la colonització cultural dels Estats Units d’Amèrica, es va començar a estendre per la resta del món, i fins i tot ha arribat a absorbir els costums que portava associats el Dia de Tots Sants, passant alguna de les seves tradicions a la vigília

I ara, què penseu sobre ella?

Sobre l’inici dels actes del Bicentenari de la Constitució de Cadis a Bocairent

Sobre l’inici dels actes del Bicentenari de la Constitució de Cadis a Bocairent

ImatgeAquest dissabte començaran unes jornades, amb motiu del bicentenari de la Constitució de Cadis al voltant de la figura de Josep Joaquim Castelló, que s’estendran fins l’agost amb un acte de cloenda on participarà el grup de teatre local “L’arcà”. Abans de tot tant sols dir que em pareixes unes jornades molt elaborades, amb diferents tipus d’activitats i totes elles interessants. Mirant la programació, destacaria el documental de RTVV sobre els valencians de la Pepa ( amb el posterior debat amb Fran Crespo i Matilde Alcaraz) i la ruta guiada pel Bocairent il·lustrat.

Però tot i això, després d’assabentar-me de que un dels actes més “importants” de les jornades anava a ser canviar el carrer m’he quedat amb ganes de dir la meva. Que conste que no em pareix mal que es pose un carrer a la figura del diputat de Bocairent Josep Joaquim Castelló. Ara, si que veig dos coses malament al meu gust. El carrer elegit. És un carrer cèntric, sé que abans es deia així ho sé. Desconec si al programa electoral del PSOE estava posat el canvi de carrer. Ho desconec la veritat, però supose que davant una cosa així s’hauria d’haver informat o explicat més al poble, que no sap ni qui és aquest diputat. D’altra banda, crec que posat a canviar noms, canviaria abans altres carrers cèntrics com “Batalla de Lepanto” o la pròpia “Avinguda Espanya” amb una nomenclatura que ens recorda a temps passats. Que no pas el de Blasco Ibañez, tot i el seu historial.

Pot ser tant sols sóc jo al que no li agrada, pot ser, i que a la gent li done igual perquè té altres problemes més importants. Però crec, que la història cultural i històrica del poble no és un fet aïllat i que tots tenim dret a dir la nostra. A més, crec que posats a posar noms de personatge il·lustres i a carrer centrals, per què no posem noms com Enric Valor o Paco Muñoz? I fins i tot, per què no es fa un homenatge ( no un carrer que ja té) com cal a figures locals importantíssimes per a la cultura del nostre poble com Àngel Bernat o la resta de fusilats a Paterna?

(actualitzat un poc després d’alguns comentaris que m’han vingut després de publicar-ho)

36 anys dels Fets de Gasteiz

36 anys dels Fets de Gasteiz

Al 1976, la conflicitivat social a Euskal Herria era molt elevada. En concret, al mes de gener s’iniciaven vages contra el decret laboral que posava un tope salarial, també es lluitava per unes condicions millors del treball. El 3 de març d’aquell any, es va convocar una tercera vaga general que va ser seguida de manera àmplia. Recordem doncs, que aquestes protestes es feien durant la Transició Democràtica. Com deia, aquell dia 3 de març les forces armades policials espanyoles van entrar a l’Església de San Francisco de Gasteiz. Aquesta església era el lloc on s’havia quedat per fer una assemblea de treballadors. La policia, sense fer cas al Concordat que tenia amb el Vaticà i a la decisió del rector de l’església, va entrar i va procedir a desallotjar l’església. Si no era prou això, en un moment van llençar gasos lacrimògens al recinte tancant. Imagineu-se el caos i el pànic que van crear. Qui va tindre la sort d’eixir de l’església, quasi sense respiració, van ser apallissats fora per les forces de “l’ordre” i varen començar a disparar amb metralletes als que estaven al front. Recordeu que estaven en plena Transició Democràtica. Continua llegint “36 anys dels Fets de Gasteiz”

75 anys després…

75 anys després…

75 anys després, recordem als que lluitaren contra el feixisme

75 anys després, continuem sense tenir una autèntica democràcia

75 anys després, els somnis i dignitats de moltes famílies no se’ls ha tornat

75 anys després, aquells que es van alçar en contra de la legalitat democràtica, avui segueixen sense ser jutjats i sense assumir cap responsabilitat dels milers de morts

75 anys després, els fills i nets dels que assassinaren als antifeixistes, somiadors, defensors de la terra,  formen part de les institucions “democràtiques”

75 anys després, les dones continuen sent discriminades pel patriarcat

75 anys després, encara hi ha partits que no han condemnat la violència feixista i no són il·legals

75 anys després, no s’ha instaurat de nou la República després de la farsa de la “transició”

75 anys després, continuem lluitant contra el feixisme, contra aquells que volen acabar amb la nostra cultura, contra aquells que no accepten la diversitat, contra aquells que volen un pensament únic…

75 anys després, el cap de l’estat no és elegit pel poble

75 anys després, l’esglèsia catòlica té molt de pes a l’educació, a la societat i a la política

75 anys després, encara trobem monuments en honor als feixistes

75 anys després, encara hi ha presecussions i repressions per part de l’estat a ideologies

75 anys després, continuent assassinat a antifeixistes

75 anys després, reivindiquem el passat, per a construir el futur

75 anys després, lluitar per la nostra independència és lluitar per la vertadera democràcia

75 anys després, tot està per fer i tot és possible!