El de sempre


Per a gustos colors. A mi hi ha coses que m’agraden i a vosaltres no. Escric cremat pels comentaris que hem tingut que escoltar després de la Publicació d’ahir. Pel que sembla, a una part de la gent no els ha agradat el que vam tocar. Abans de continuar m’agradaria dir que pot ser siga un error aquesta reflexió ja que escric motivat perquè m’han molestat certs comentaris. En segon lloc, m’agradaria comentar que jo no tinc la veritat absoluta ni crec que tinga el millor gust musical del món. Com a mi m’agraden unes peces i altres no, de segur que a vosaltres també. I en tercer lloc, sé que aquesta és la polèmica de sempre. Però tot i això, necessite dir la meva per tot el que he escoltat.

Ahir a la Publicació de les Festes de Moros i Cristians, l’AUM Bocairent, al tram final, vam interpretat la marxa mora “Tarde de Abril” d’Amando Blanquer (feta al 1957 pel mestre alcoià). Una marxa que és considerada per molt com “LA MARXA MORA”. Ara be, però per altres que l’han escoltat, i en especial als que escoltaren la banda passar, no els va agradar. No m’enfade perquè no els ha agradat, cadascú té el seu gust musical i allà no em clave. Ara bé, el que no m’agraden són els següents comentaris, els quals no considere musicals. Abans escoltem de nou “Tarde de Abril”.

 

Com deia, el que no m’ha agradat que es diga és:

  • Aquesta marxa mora no es pot desfilar –> Considere que la majoria de les peces de música festera són “desfilables”. Fins i tot, les que es consideren complicades són “desfilables”. Entenc que per als que escolten una peça per primera volta els parega estranya i coste d’assimilar per a desfilar. Una opció seria, que si una obra costa més que altra sempre es pot assajar abans d’eixir al carrer i acabaria per no haver cap dificultat. Quin problema hi ha en assajar la desfilada abans d’eixir al carrer? Jo recorde estar al maset amb els meus amics pegant-li voltes, mentre ens posaven una cd i ens ensenyàvem a portar el pas. Agafant el dia d’ahir, on deien que Tarde de Abril era “indesfilable” tant sols apuntar un fet clar: crec que ninguna de les dos esquadres, tant la masculina com la femenina, van perdre el pas en cap moment.
  • Aquesta peça és molt bona per a un concert, però no per al carrer” –> Com pot ser una peça bona per a un concert i no per al carrer? Que algú m’explique aquesta afirmació. Blanquer faria la peça per a que s’interpretara mentre la filà Abencerrajes baixava pel carrer Sant Nicolau. A més a més, si una peça es cataloga de concert per què és? Per la seva qualitat musical o per què és més complexa? Si és molt bona, per què s’ha de tocar sols en un lloc tancat i no al carrer? I si és més complexa que alguna altra, per què no s’assaja abans?
  • “Aquesta peça no es pot tocar perquè no s’escolta“. És cert que la peça de Blanquer té moments pianos i, al carrer, on la gent està parlant i hi ha més soroll pot costar més escoltar-los. Tot i això, que hi hagen moments on no estiga la banda “rebentant” no vol dir que no s’escolte. Si es fixeu a les grans entrades de Moros i Cristians, quan arranquen les esquadres a desfilar és amb el fort i al pianos solen anar o més lent o estar parats. La música si és tota fort o tota piano perd la gràcia ( o almenys per a mi). Crec que desqualificar una peça perquè no siga tot fort no és motiu per a començar a criticar l’elecció d’una peça. Pot ser aquesta frase és la que més problema ha generat i per la qual més polèmica ( o no) ha hagut. Però també he de dir una cosa, que on millor es sent la peça és davant la banda i si passa un timbal tocant fort pel teu costat, no escoltaràs la melodia que porten els clarinets o el contratempsde les trompes. De tota manera, vos pase aquest vídeo ( gravat pel gran Balunet) on s’escolta el moment menys fort de l’obra i on ninguna esquadra perd el pas.

Sóc conscient que a molts els vindrà de nou o que penseu que exagere escrivint açò. Ahir no van ser ni un ni cinc els comentaris crítics per l’actuació, sobretot per la interpretació de l’obra de Blanquer. I es que tots eixos comentaris em van molestar molt. Ara, no penseu que em molestaren perquè vull tots han d’aplaudir-nos quan passem, ni que els agrade tot el que fem. Però crec que criticar una obra com la de Tarde de Abril, una de les peces més boniques i més històriques de la música festera, pels anteriors arguments és un error. Aquesta polèmica, aquest debat ens porta al de sempre. Pareix que s’haja de tocar les quatre peces que agraden i punt. Si fem això, quin sentit té, doncs, que cada any es composen noves peces per als capitans o que es fagen concursos de composició festera? Entrem en el terreny de l’immobilisme cultural de la festa o diversifiquem l’oferta musical alhora que l’enriquim? La música festera no ha de ser un esforç tant sols dels compositors que les fan, dels músics que les interpreten sinó que els propis festers han d’estar disposats a coneixer noves obres, o en aquest cas, a voler escoltar peces antigues. Realment és la polèmica de sempre, ho sé, però això vol dir que no puga dir la meva?

Advertisements

4 respostes a “El de sempre

  1. Crec que has donat al clau. “Per a gustos colors”, tal i com el comences. “Un àrbitre mai arbitra a gust de tots”, un altre cas en el que podem fer una analogia. Però el que no es pot tolerar són les crítiques infundades i/o destructives.

    Gran part dels dels festers prefereix escoltar la música forta (amb preferència per les bandes que ofereixen una interpretació amb un rang dinàmic ff – fffff, a.k.a. bandes asmàtiques, molt metall i poca fusta), amb una percussió omnipresent (timbalero, eres l’objectiu de les càmeres!) perquè quede clar el ritme, i una melodia ja coneguda, de forma que la puga xiular o cantar acompanyada de puro i cubata. Les crítiques, si et fixes, sempre vindran d’eixe sector majoritari. I ho respecte, de debò, no em malinterpreteu, però és la realitat. “Per a gustos colors”.

  2. M’agrada molt aquesta reflexió Victor, tens molta raó. Amb les obres musicals o en qualsevol obra d’art, sempre hi haurà gent que li agradràn i gent a les que no, el que no val es la desqualificació de l’obra o de l’artista.
    El tema de les marxes per a concert o per al carrer, es cosa exclusiva de Bocairent, i que es deu a la forma tan peculiar dels nostres carrers, plens de revoltes i que com va passar diumenge a la Publicació, quan la música estava pel Siglo, les banderes estaven aplegan a l’Arc i no escoltaven bé la música ja que la peça estava en la part dels pianos.
    A mí dirte que Tarde de Abril m’agrada molt.
    Gracies per l’article, es realment bó.

    1. Gràcies Mariano pel comentari, és cert, Bocairent té una disposició complicada als carrers i perjudica la bona audició. Opcions hi ha mi per a que no passe això,com per exemple, que tothom estigui més junt desfilant per exemple. Tot i això, he de dir que aquest tipus de crítiques si que són les bones, les que no van a ferir ni crispar un ambient tant bo que hi ha abans de festes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s