Coldplay presenta el seu Mylo Xyloto


Coldplay ha tret disc nou, anomenat “Mylo Xyloto”. La banda londinenca és un d’aquells grups que tots parlen, ja siga per a bé o per a mal. Però al final, tots acaben escoltant-los ( que és el que busca tot grup de música) i, fins i tot, saben la melodia dels seus hits. No vaig a entrar a valorar això de si són més comercials o no, sí volen ser com U2 o mil històries més que els solen dir. És cert que moltes voltes critique grups com Manel per la seva poca proximitat i apatia que em genera fora dels escenaris, en canvi la música que ells fan  fan no els puc criticar cap cosa ( ni a ells ni a ningú, perquè jo no sóc compositor ni tinc cap títol de música). I aquest cas, vaig a parlar de la música i punt. A més, podeu veure el directe de presentació al final del post.

El seu nou treball consta amb un total de 14 track, i amb les primeres escoltades crec no és el seu millor disc. Fet que no significa que siga una “patata” i no valga la pena escoltar.  Segueix l’estela de les cançons que els han fet estar al més alt aquest darrer any, la de Viva la Vida o Life in technicolor. Cançons que enganxen per les seves melodies però que ja no ho fan com abans i, a més, ja no mostren cap novetat. Tot i això, s’ha de reconèixer que les cançons entren amb facilitat, pot ser per la força melòdica i rítmica. Paradise (aquesta és una de les més potents) , Don’t Let It Break Your Heart o Charlie Brown en són un exemple del que hem dit. Cançons amb ritme, amb melodies potents però que no tenen el mateix impacte que tenien abans. Pot ser perquè ara ja han trobat els que els agrada i ens “acostumat” a la seva música. Són bones i seran de les que més s’escoltaran, però a mi m’agrada més Yellow o Clocks que aquestes últimes. Per a gustos colors. Al disc trobem també la ja controvertida cançó de Every teardrop is a waterfall, el seu primer single i que tant es va criticar per agafar un troç del Ritmo de la noche. L’escoltes una i una altra volta i acaba per agradar-te tot i la proposta arriscada que van fer. Del disc destaca la faceta més “íntima” o acústica amb cançons que destaquen com Us Against the World, Up with the Birds o Up in Flames. Totes elles bones i que de segur que cantaran tots a una als seus concerts.  Per acabar, dos cançons. D’una banda la col·laboració amb Rihanna a la de Princess of China. La cançó feta pel Chris Martin, pel que he llegit, pareix que va se feta per a ella però que li va agradar tant que va preferir posar-la al nou disc i que ella cantara. Al final, és una col·laboració estranya més de dos “monstres” musicals i que no passarà a la història. D’altra banda, la que obri el disc és Hurts Like Heave. En aquesta crec que si que pots identificar als Coldplay que més m’agraden i més potents. En definitiva és un bon disc, que serà brutal als directes ( mesclant-los amb llumenetes, paperets i altres històries) però que no serà un dels discos imprescindibles de la seva carrera. Tot i això, és un disc que val la pena escoltar ja siga per dos o tres cançons o per totes.  Un disc que et transmet felicitat i ganes de ballar i cantar als moments més àlgids.

Ací vos pose el directe que van fe a Madrid presentant el disc.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s