Democràcia d’enquestes

Democràcia d’enquestes


Escric motivat pel debat que hem tingut a classe sobre tres sistemes de representació als països europeus. Un debat força interessant on hem fet un ràpid recorregut a la història dels governs representatius, centrant-nos sobretot amb el Parlamentarisme, la Democràcia de Partits i la Democràcia d’Audiència. Tranquil·litat, no pretenc apuntar tot el que hem debatut a classe. Tant sols m’agradaria apuntar algunes coses que em venen al cap.

Corts Valencianes

Ens trobem en una situació on la política de partits és la que guia la política dels Estats. Tot es fa per aconseguir vots i tindre guanys electorals. No es governa pel bé de tots i totes, es governa per als seus votants ( mireu l’exemple clar del País Valencià). Si es soluciona els vertaders problemes de la ciutadania millor, però l’objectiu és guanyar eleccions i perpetuar-se al poder. Alguns m’atacaran dient-me que faig demagògia però l’exemple més clar del que dic és el parlament. Per a què serveixen les Corts Valencianes o el Congrés Espanyol? Com deia un professor: per a fer titulars i poc més. No serveix per a res, la seva funció fonamental (la promulgació de lleis) està desvirtuada i es decideix tot fora. D’una banda, alhora de fer una reforma legislativa o promulgar alguna llei, es negocia primer amb els grups d’interès i de poder. Després es fa un debat públic, sí, d’acord, però als mitjans de comunicació. Fixeu-vos com cada intervenció pública dels “grans” polítics que tenim, són per a defensar o criticar les reformes que es van a aprovar. Quan arriben al parlament, ja s’han dit tants arguments a favor i en contra, que sols queda llançar titulars a les intervencions per a eixir més a la premsa ( i guanyar així adeptes per a la causa). Abans els arguments es donaven fins a la sacietat al parlament. D’altra banda, si no es té cap acord tàcit amb altre partit, al no tenir majoria absoluta, es negocia prèviament amb els altres partits. Una volta està tot acordat i clar, es vota de manera corporativista. Trobem a faltar certa autonomia dels representants ( prima la fidelitat al partit, no la consciència pròpia), i voten pel que els pot fer veure millor als mitjans. No hi ha cap programa sòlid al voltant de res, no tenen ideologia, no tenen posició ferma en cultura, economia, etc. Digueu-me alguna posició, o millor dit, un programa clar sobre el camí a seguir en matèria econòmica que haja durat més de dos legislatures per part del PPCV, PSOECV o COMPROMÍS? No hi ha un discurs clar, no hi ha programa polític, sols es guien pel que pot guanyar vots i el que dona bona imatge als mitjans de comunicació (per això parlem de Democràcia d’Audiència).

L’abisme entre la realitat quotidiana i la realitat política cada dia es fa més gran. La societat no compta per a res. Tant sols s’utilitza per a fer enquestes d’opinió i justificar les seves decisions al capdavant del govern. Mireu doncs, l’exemple amb el PSOE de González i el referèndum de l’OTAN. Passaren de posicionar-se públicament en contra de l’OTAN per acabar aprovant l’accés. Amb el lideratge de González i el bombardeig constant des de tots els llocs, aconseguiren canviar l’opinió dels ciutadans al referèndum mitjançant enquestes d’opinió. No cal anar-se’n tant lluny per agafar exemple. Per què ara si és correcta la guerra contra Líbia i no contra Iraq? Els partits juntament amb els mitjans de comunicació, han educat prèviament a l’opinió pública per a que es pronuncien favorablement a les enquestes d’opinió i no mostren rebuig a la guerra manifestant-se al carrer. Abans, a l’inici de la política de masses ( final sXIX – s XX), la societat marcava l’agenda política i eixia al carrer quan alguna cosa els pareixia injust. Ara tant sols es posicionen en contra a les enquestes dels principals mitjans de comunicació. És un fet molt preocupant el que està passant: les enquestes d’opinió aconsegueixen que la societat no es mobilitze. Per què? D’una banda perquè la política acaba per ser una expressió individual, a més, té costos personals mínims en contra dels costos de temps i energia que suposa anar a una mobilització per l’educació pública, per exemple. D’altra banda, perquè fer enquestes d’opinió facilita l’expressió política ja que són més tranquils (“pacífics”?) que les manifestacions. Així doncs, la veu de la societat ha deixat d’estar al carrer, o com es diu “davant de les portes del parlament”, per estar tant sols en casos molt concrets. Per a mi, la importància de les enquestes al sistema polític i social, són un símptoma molt clar de la despolitització social. Avui en dia no es vol fer res que comporte un esforç sense tenir a canvi cap recompensació econòmica.

Es sol apuntar a la classe política com als responsables de la situació actual de la despolitització. Però crec, que s’ha de sumar més actors. Els mitjans de comunicació amb la imatge distorsionada de la realitat. Han aconseguit, a més, que ara no es vote al partit que represente els teus interessos o classe social, ara es vota al personatge més carismàtic, més mediàtic, etc. No podem oblidar els grups d’interessos, els que han pervertit la classe política popular aburgesant-la, entre altres coses. Però, i la societat no tenim cap responsabilitat? També, i molta. Per què no ens manifestem amb la de que coses que tenim per reivindicar? On està la gran revolució valenciana que anava iniciar-se amb el tancament de TV3? La cosa s’ha apagat de seguida, i tant sols hem jugat el joc que ells volien. Hem d’eixir al carrer per expressar la nostra opinió, no ho hem de fer sols amb “m’agrada” al facebook o amb trending tòpics al twitter. Voleu dir que no hi ha valencians i valencianes cansades amb l’actual situació socio-econòmica i política? No m’ho puc creure. Tenim oportunitats els caps de setmana següents per fer-ho, com la manifestació contra la corrupció d’aquest dissabte o la Festa per l’ensenyament en valencià i l’escola pública el dia 2 d’abril. Tenim l’oportunitat de mostrar el nostre malestar. Recordem a la classe política què és fer política, recordem que és la democràcia real. No ens esperem sols a les eleccions de maig, ni molt menys a expressar la nostra opinió en un sondeig. Si no ho fem, el futur és poc esperançador, més quan tothom mira les enquestes per parlar en política…

Advertisements

7 respostes a “Democràcia d’enquestes

  1. Totalment d’acord amb tu Víctor, m’ha encantat el teu article, especialment els dos paràgrafs centrals. La llàstima és, que a pesar de que a la universitat vos ensenyen el que vertaderament és la política, al final tots (bé, el 99.8%) acabeu formant part del sistema actual.

    Respecte a l’últim paràgraf, estic d’acord amb les reivindicacions que proposes, però vull proposar-te una cosa: la paraula burgesia l’erradicaria del vocabulari contemporani. Ja no estem ni en el segle XIX ni XX, no vivim en cap era industrial. Crec que en el temps que corren, burgesia, proletariat i tots eixos termes no són gens apropiats.

    Perdoneu, però algú ho havia de dir!

  2. Primer de tot, gràcies per comentar ja que has sigut el primer.

    En segon lloc, respecte al primer que has dit espere que no tingues raó ja que a la meva classe hi ha gent molt vàlida que podria tornar la dignitat a la política. Al igual, que la gent que em rodeja en altres col·lectius, cada dia la dignifica ja.

    I en darrer lloc, crec que no estic d’acord amb tu amb la teva intervenció. Dius que no vivim en una era industrial i que el terme burgesia, al igual que proletariat, està desapropiat. Bé, discrepe. Burgesia és una terminologia totalment d’actualitat, sobretot al camp de la sociologia quan parlem d’estratificació social. La burgesia existeix, és l’estrat social on els membres del qual tenen el capital industrial i financer. Per exemple, podem dir que Roig, el de Mercadona, és un burgés. Altra cosa és, que pot ser parlar en burgesia simplifiquem ja que podem trobar fins a do o tres grups dins ( gran burgesia, empresaris xicotets i xicoteta burgesia). Històricament i actualment existeix. Si no t’agrada la paraula perquè l’associes a un passat ( present ), pots dir-li classe professional seguint a sociòlegs com Goldthrope. I respecte al proletariat, aquesta classe tradicionalment s’ha parlat de que són els obrers industrialitzats i els camperols sense recursos que donen llur força de treball a canvi d’un salari. Amb aquesta definició, per a mi, el proletariat segueix existint si parlem en termes sociològics, fins i tot polítics. El problema crec, que proletariat ha quedat un poc ambigu alhora de que hi ha més treballs a banda de la indústria i el camp. Per exemple, tornant al mateix exemple, una treballadora de mercadona és proletària? Seguint la terminologia tradicional no, però si ens centrem que dona la seva força de producció a canvi d’un salari, sí. Pot ser no t’agrada dir proletariat, doncs dis-li classes populars. Es parla també de que hi ha una classe mitjana, però, que és una classe mitjana? Administració solament? Per a molts no existeix, per a d’altres sí. Depen del enfocament científic que agafes tindrà més importància o no.

    Vivim al segle XXI, on les desigualtats socials existeixen i la complexitat social cada volta és major. I no és un pensament polític solament, és un pensament d’actualitat científica.

    No sé si m’he explicat be!

  3. No m’has entés. No negue en cap cas l’existència de les classes burgesia i proletariat. I se a qui et refereixes amb eixos termes.

    Simplement dic que eixos termes estan desfasats, al meu parer. I pren en compte que és un “parer” fonamentat desde la més gran i profunda ignorància de la història contemporània (deficiències de l’educació secundària, que anem a fer-li…).

    Com bé has dit, hi han altres expressions igualment vàlides que designen el mateix conjunt de persones de forma inequívoca d’acord amb el seu estatus social, i que em pareixen molt més adequades al context actual (classe popular, classe professional).

  4. Uff, un article que podria donar peu a moltes disquisicions i debats. Sols una cosa: quan dius “Tant sols s’utilitza per a fer enquestes d’opinió i justificar les seves decisions al capdavant del govern”. Al meu parer, fins i tot això sobra. L’altre dia publicaren el baròmetre de març del CIS i entorn d’un 80% dels espanyols estan en contra de la reforma de les pensions (26’5% en la puntuació més extrema), però fixat, de 350 diputats en el congrés, sols hi van votar dos en contra.
    Ho deixe en l’anècdota per a no emocionar-me, però crec que és prou significativa.

    PD. En quin curs de politoxicomania estàs? És sols per curiositat.

  5. Tens raó, pot ser he donat més importància de la que té a les enquestes d’opinió. El que volia posar en evidència, es que aquestes enquestes d’opinió estan substituint l’acció de carrer d’abans.

    Gràcies per comentar!

    ps. He començat enguany.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s