Sumem per un major Compromís.

Aquella alegria i ànsia de canvi, aquells somnis semblen que s’hagen esborrat després del 24 de Maig. Un sector de Compromís és un polvorí. Pot ser perquè es tenia clar on es volia estar en eixa data i molts debats es van deixar per a després o, d’altres, s’han obert ara davant una realitat que no s’accepta. Diversos factors han fet que l’optimisme s’esfume prompte: atacs diaris des d’alguns mass media i la dreta rància sense poder, la mancança d’un espai propi per a la informació valenciana i la reflexió valenciana fet que provoque una creença de falta de comunicació, la falta de paciència entre dos períodes electorals claus ( eleccions nacionals i les generals), la problemàtica dinàmica de vomitar a les xarxes socials i no acudir a les assemblees on debatre, etc. Vaja, res nou.  S’oblida mirar enrere per  recordar que abans del 24 de Maig, per exemple, es tenia clar que calia unitat per poder suportar l’atac des de tots els fronts que se’ns obririen al remoure l’administració podrida del PP.

La possible formació d’una plataforma valencianista i d’esquerres sembla que ha originat un altre malestar intern. No sé fins quin punt radica el debat central en aquesta confluència quan es signen articles d’opinió o manifestos. Per a mi, hi ha certs debats que es mesclen i acaben per fer un debat bastant allunyat de la realitat actual. Un apunt, la meua procedència a Compromís ve per la quarta pota que es va sumar a les tres ja existent de la coalició de partits. Sí, ho confese, sóc d’aquells que hem cregut en què la confluència dels sectors valencianistes, esquerrans i ecologistes és necessària per canviar el país baix el somriure que irradia Compromís. Setmanes enrere, el xicotet gran grup vam realitzar un important pas endavant per poder tenir una veu i postura més organitzada. Fins el moment, no s’havia tingut i no s’havia demanat amb aquesta insistència. El primer pas s’ha donat però cal fer-ne més, sobretot, després del 21D. Després d’eixe dia el més important és fer una assemblea constituent de Compromís per formatejar-ho tot.

I mentrestant, què? Per molta impotència que ens cause als adherits, per molt apel·lar a les bases ara a la desesperada, el debat important està a un altre lloc. Hem de resignar-nos a mirar? No, hem d’anar bastint les línies mestres per al 21-D. De res serveix tirar pestes cada dia a gent propera quan l’adversari no està a casa, està a l’altra vorera. Ara bé, si que cal acabar amb sectors cridaners, per moments irrespectuosos, per a reformular-ho tot amb Més Compromís. Les disputes entre aquestes faccions no porten enlloc. Fugim d’aquest ambient, cal que ens centrem en la nostra vocació: treballar per la gent, treballar per la terra, treballar pels serveis públics, treballar per la renda bàsica, treballar per a portar a terme la lluita per la igualtat efectiva, treballar per a que la cultura siga viva, treballar per a que l’educació siga l’element central del canvi valencià, etc. Qui no estiga preocupat amb això, sols busca que tirar míssils mentre s’enfonsa sense sumar ni aportar res al país.

Estem davant un moment clau al nostre país, però també a l’estat. Ara es juga la governabilitat estatal després de 4 anys aniquilants de la dreta. Les forces esquerranes, on hi ha voltes que ixen de cada pinya que cau d’un pi, cal que prenguen consciència de la fragmentació. Allò de “l’esquerra està dividida” al País Valencià ha d’acabar. L’esquerra valenciana, i com no valencianista, ha d’estar-ho unida davant els reptes que se’ns obrin a l’horitzó com la millora del finançament, per exemple. Des del País Valencià, hem de liderar el canvi i veure que volem ser un país normal, que volem ser un país per a les persones, que volem ser un país lliure per a la cultura i l’educació, etc. I que aquest projecte, que aquesta il·lusió creada el 24 de Maig ha de continuar i té vida per a llarg. Si hi ha forces polítiques valencianes amb vocació d’unitat, per fer una àmplia plataforma per bastir la resistència valenciana contra l’onada neoliberal i centralista que se’ns aproxima, per què no fer-ho? L’escenari és hui, és ara.  Per què no ampliar el nostre Compromís per liderar la veu pròpia valenciana a l’Estat? L’immobilisme no porta a cap lloc. Aquells que no oblidem el que representa Compromís ( coalició, valencianitat, igualtat, suma, alegria, valentia, esforç, coratge, etc)  si que ho volem per realitzar el canvi que el País Valencià necessita i demana.

Bandes de música i construcció de la identitat valenciana. El Certamen de Bandes de València. 1901 – 1936

Introducció al treball

La música de banda és un fenomen que es troba gairebé poble a poble al País Valencià. Cada poble té una banda, o fins i tot més d’una. Tot provocant que es done la curiosa dada de que el nombre de societats musicals federades acabe per superar el nombre actual de localitats valencianes. És habitual poder veure tant homes com dones vestits d’uniforme, instrument en mà pel carrer ja siga en un xicotet grup o en un gran, però en formació i posant la banda sonora de tota mena d’actes festius valencians: la processó del patró o patrona, la recollida dels festers i les festeres, l’ofrena de flors dels fallers, les desfilades de Moros i Cristians, les despertades, les dianes, els acaptes, les publicacions de les festes, pregons, romeries, nits de revetlla, retretes, al Mestalla, etc. Quasi qualsevol acte i ocasió és bona per sentir i fer sentir la música de les bandes valencianes. Ningú dubta de la seua potencia, de la seua importància que tenen en la societat valenciana. És freqüent trobar expressions on diuen que “València és terra de bandes”, “els valencians som un poble de músics” o “la música ens identifica als valencians”. Amb les anteriors expressions, sense cap mena de dubte, acaben per configurar un marc i una relació quasi indivisible, entre les bandes de música valencianes i la configuració identitària valenciana..

Si des d’una perspectiva purament cultural s’analitzen les bandes, d’una banda, es veu que arriben a ser entitats amb unes possibilitats molt grans d’interpretar des de la música culta i d’avantguarda a la música més popular i tradicional de cada territori. Les bandes musicals han estat les responsables de la vulgarització de la cultura quasi des dels seus inicis fins l’actualitat. Entenent vulgarització com portar les grans obres dels autors clàssics com Beethoven, Mhaler o d’avui en dia com Johan de Meij o Oscar Navarro, a les places dels pobles més menuts. Per una altra banda, si ens entrem a l’apartat associatiu, les bandes de música tenen una importància vital. Les bandes són un bon exemple per on poder agafar-se per travessar les dificultats en què es troben les societats actuals. Cadascuna de les bandes està formada per músics que cada setmana tenen dos assajos per preparar els concerts. I a més, suma-li si alguna setmana han de sortir a tocar al carrer. Els músics, generació darrere generació, representen passió pel qual els agrada, però també esforç, dedicació i companyonia. No deixa de fer gràcia que els grans mitjans de comunicació, tant espanyols com valencians, miren sempre les generacions d’or de l’esport per parlar de talent, compromís o esforç. Se’ls oblida de mirar a casa i veure que, al País Valencià, hi ha generacions que representen els mateixos valors. En una presentació d’una revista de divulgació d’art, el director de la mateixa comentava com un amic músic el primer que li deia quan guanyava algun premi era: al proper dimarts, assaig. A milers de bandes, abans de començar a tocar al concert afinen i queden per a l’assaig següent. No importa que un concert o un certamen acaben per eixir perfectes, hi ha més variables. Els músics d’ara, i d’abans, pensen i volen que la banda millore tant socialment com musicalment: ampliar repertori, ampliar els concerts, ampliar les actuacions, sonoritat, afinació, ritme, coneixement dels companys, treballar junts, serietat, millora personal i col•lectiva, etc.

Sens dubte, aquest model d’associació cultural es troba a cada poble, a cada comarca des del darrer terç del segle XIX al País Valencià. És un fenomen cultural i social. Però, es podria afirmar que és un fenomen identitari valencià? La música pot arribar a tenir una gran importància en la construcció d’una identitat nacional. El nacionalisme musical és l’expressió artística i de respecte a les tradicions i folklore d’un país i, precisament, té característiques que la fan idiosincràsia del mateix, és a dir: la seva cultura, els seus mites, les seves emocions per la pàtria, les seves ànsies de pertinença, etc. Els himnes, les cançons populars, les grans òperes que narren escenes històriques o les cançons dels cantautors contra règims dictatorials, per exemple, són mostres de com pot servir la música per a la creació d’identitats, de la nacionalització d’una societat mitjançant escales plenes de notes amb sostinguts i bemolls. Llavors, si es posa èmfasi en les bandes de música valencianes, podria ser possible que el seu repertori, juntament amb tot el que genera al voltant, va ajudar en el moment de la creació de la identitat nacional valenciana al primer terç del segle XX? I si crea identitat, també caldria preguntar una altra pregunta, quin tipus d’identitat es crea regional o valencianista?

La bibliografia reflexa un important buit. No hi ha investigacions que pugen posar-se a l’altura, en quant a qualitat i quantitat, de la importància de la música en la configuració de la identitat valenciana al segle XX. I, fins i tot, trobem també un buit important en la historiografia, tant espanyola com valenciana, en la relació que hi ha entre música i nació. És estrany que una terra anomenada de músics acabe per deixar de costat en les investigacions acadèmiques aquesta qüestió. Sembla que haja estat una matèria oblidada i que no haja tingut el mateix prestigi que les investigacions polítiques o culturals. Al cap i a la fi, el treball que es planteja tot seguit, tracta una temàtica global i, que amb el volum d’informació i preguntes que han sorgit en la recerca d’informació, dona la base per a una futura tesi doctoral. En tot moment, la premissa en la redacció del treball ha estat viatjar per un via, en aquest cas la valenciana, per arribar a temàtiques claus en la historiografia actual com són música-nació, d’una banda, i música-indentitat.

Per veure aquesta importància,  de la música vers la nació i de la música en la creació de les identitats, l’escenari i el repertori del Certamen de València és una bona mostra del que passava al panorama musical valencià del 1901 al 1936. Caldria recordar que la competició musical es produeix en les festes centrals de la ciutat de València, sobretot fins els anys 30,  com era la Fira de Juliol. Es celebra des de principis de segle XX, on els “Jocs Florals” i les Batalles de les Flors eren una bona mostra d’exaltació regionalista valenciana. València, a finals del segle XIX i principis del XX, era vista com el bressol de l’art i de l’abundància. Un dels actes mes importants en quant a passió popular era el Certamen, que en l’actualitat segueix celebrant-se. A banda d’agafar aquest certamen perquè permet accedir fàcilment al repertori que interpreten les bandes, acaba per ser una de mostra de competició cultural i , fins i tot, identidaria entre les bandes. En definitiva, s’agafa la competició musical més important, que no tòpica, del País Valencià, referent indiscutible de la competitivitat entre bandes en una terra de bandes. El certamen també ens servirà per centrar-se en si aporta elements en clau d’identitat local o no, a banda del repertori musical triat. Al cap i a la fi, no deixa de ser una competició on hi ha rivalitats entre localitats. Ja no es busca sols que guanye la millor banda del País Valencià, es busca deixar ben alt el nom de la localitat de la qual fa d’ambaixadora la societat musical.

Definit l’escenari, cal veure la cronologia. El marc temporal en el qual es treballarà estarà entre el 1901 i el 1936. Un període de trenta anys on el País Valencià travessa per tres períodes claus de la història política espanyola al segle XX: la Restauració ( la qual acaba per entrar en crisi i desfragmentar-se), la Dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la II República. Serà interessant veure fins quint punts les diferents etapes polítiques que han caracteritzats aquestos anys, han influït o no sobre les peces triades. A més, al cap i a la fi, segons el repertori triat es podrà veure si ajuden a crear que les bandes valencianes, mitjançant les seues interpretacions construeixen identitat valenciana. Els diferents moments en els quals es desenvolupa la investigació plantegen tot un seguit de reptes. Hi ha canvis en el repertori de les bandes? I en la simbologia i el protocol? Hi ha una major sensibilització valencianista d’allò que s’està fent? Les bandes de música acaben per integrar-se en la cultura valenciana? Es crea un marc identitari propi gràcies al Certamen musical i les bandes de música? O simplement, es potencia el regionalisme valencià?

La cronologia triada, sense dubte, a banda d’aportar diferents fases polítiques, trau a la llum una altra problemàtica que cal solucionar: la mancança d’investigacions en els anys 10 i 20 és clara al voltant del valencianisme polític i la identitat regional. Aquesta, creada des dels anys huitanta del segle XIX fins el 1909 com apunta Archilés[1],  no hi ha estudis que donen resposta a preguntes vers la identitat regional valencià i la identitat nacional espanyola o l’augment del valencianisme polític autonomista. La irrupció de la II República, vista per molts com un parèntesis entre dos dictadures, mostrar la tendència valencianista política que busca un major autonomisme, que busca tenir un major poder de decisió per defensar els interessos valencians. Aleshores, d’on ix aquesta corrent que representen Esquerra Valenciana? Les anteriors dècades han jugat un paper clau i no hi han respostes a les preguntes realitzades. L’adveniment de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, han modificat i han impregnant de tot un seguit de tòpics i imatges mentals al voltant de l’identitat valenciana que cal anar encarant per veure si són així o no, sempre mitjançant el focus acadèmic. Cal que la historiografia entre de ple, sense cap mena de por i complexes. Cal que analitze factors com, per exemple, tots els símbols valencianistes des d’una perspectiva històrica i donar llum a problemàtiques actuals poc acadèmiques. Com apuntava Cucó “al 1971, el catalanisme si que compta amb una relativa quantitat d’estudis i amb obres realment importants. […] El valencianisme, en tant que fenomen polític, es troba absent de la moderna historiografia hispànica. No sols no li ha estat consagrada cap monografia, sinó que, fins i tot, ha restat ignorat en les grans obres generals[2]”.  Clar està que quaranta anys després, s’ha avançat amb estudis com els de Ferran Archilés, Albert Girona[3]  i d’altres que exposem a continuació. Però no han esta suficients per donar les respostes als reptes plantejats.

La mancança de treballs no és un problema sols atribuït al camp del valencianisme polític, sinó que també a les societats musicals valencianes al final del segle XIX i principis del XX. Tret de l’obra de Vicent Galbis[4] i Elvira Asensi[5], l’aproximació al passat de les societats musicals valencianes han estat quasi sempre basades en l’empirisme i sense cap intenció històrica de reflexionar, d’investigar i realitzar-se preguntes claus com: son les bandes valencianes elements que ajuden a la construcció de la identitat valenciana? En una terra de músics i de bandes, aquestos creen identitat?

Al llarg del treball es parla tant de “valencianisme” com de “regionalisme” del 1901 al 1936. Cal veure que s’entén per tots dos conceptes. D’una banda, per valencianisme, seguint la línia de Cucó, s’entén el valencianisme polític, i en extensió, el nacionalisme polític, el “nacionalisme valencià” és el corrent polític  que aspira a recobrar l’autonomia política valenciana[6]. Un nacionalisme que a més, busca la defensa i la promoció de la cultura, de les tradicions pròpies del País Valencià, sense rendir pleuresia a cap altre estat ni tenir una condició d’igualtat i llibertat per aconseguir-ho. Trobaríem en aquest corrents als republicans esquerrans federals, un dels quals van acabar per realitzar una escissió al blasquisme durant la II República fundant “Esquerra Valenciana”. D’altra banda, es parlarà sobre regionalisme del discurs que articula la identitat regional valenciana, tal i com afirma Archilés[7]. El discurs regionalista articula la defensa d’una identitat pròpia ( història, tradicions, llengua, etc) del País Valencià. Fins i tot són partidaris d’un estat espanyol descentralitzat. Ara bé, per a ells, fer regió valenciana és fer una Espanya més forta. Aquest corrent regionalista, entraria dins d’allò que es sol anomenar com “la Pàtria Xica i la Pàtria Grande”. El regionalisme valencià es va impregnar a tota la societat valenciana, sobrerot, des del 1909.

El repte que es planteja en aquesta investigació és gran  i doblement necessari. D’una banda, per la mancança d’estudis al voltant del valencianisme polític entre el 1900 i el 1936 fa veure la necessitat, la importància que ha de tenir per a la societat valenciana les investigacions acadèmiques. Cal una aproximació, cal un anàlisi més a fons per poder tenir una visió més clara en quin punt estaven els valencianistes abans de la dictadura franquista pervertira totes les tradicions, tots els símbols, tota la cultura valenciana. D’altra banda, com no, en una terra on es presumeix de que les bandes i la música són sinònims de la valencianitat, cal una investigació per veure els orígens de les societats musicals vers la creació d’intentitat, per començar a veure si es parla d’un tòpic, poc estudiat, de que el País Valencià és terra de bandes.

[1] ARCHILÉS F., “Entre la regió i la nació”. En CARNERO, T. I ARCHILÉS F., Europa, Espanya, País Valencià. PUV. València. 2007.

[2] CUCÓ, A. El valencianisme polític 1874-1939. Editorials Afers, Catarroja. 1999.Pàgina. 35

[3] GIRONA, A.  El valencianisme a la Vall d’Albaida dels anys trenta. Alba: revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida. Nº. 16-17, 2001-2002,pàg. 84-103

[4] GALBIS, V. Les bandes valencianes : història, activitats i projecció social. A: Història de la música catalana, valenciana i balear. T. VI. Edicions 62, Barcelona. 1999

[5] ASENSI, E. Música, mestre! Les bandes valencianes en el tombant del segle XIX. PUV. València. 2013.

[6] CUCÓ, A. El valencianisme polític 1874-1939. Editorials Afers, Catarroja. 1999.Pàgina. 36

[7] ARCHILÉS F., “Entre la regió i la nació”. En CARNERO, T. I ARCHILÉS F. (editors), Europa, Espanya, País Valencià. PUV. València. 2007.  Pàgina 146

Sí al canvi a #Bocairent (per no viure més de les rendes)

Les festes s’han acabat, sembla ser que per fi, el 2015 ha començat a Bocairent. No cal recordar que les festes han estat les primeres del canvi a cap de setmana. Com no, alguna cosa m’agradaria dir al voltant.

• D’una banda, l’afluència dels tres primers dies de les festes va ser prou massiva per part dels festers i festeres així com del veïnat de Bocairent. Almenys a la meua filà, a la meua esquadra, es va veure com estàvem quasi al 100% dels membres. Sols per aquest fet, de trobar-te amb els amics de la comparsa i del mateix poble, val la pena el canvi. Una participació major que, a priori, resultava problemàtica per alguns alhora de la celebració de l’entrada. Jo mateix, n’era un escèptic, no les tenia totes en mi de que es compliren els temps marcats fent que s’allargara l’entrada. Una falsa afirmació i plena de prejudicis per part meua. La realitat va mostrar el gran treball fet per la Junta de Festes amb la gran organització de cara l’entrada. El resultat va ser donar-li un salt de qualitat molt important. Ja era hora de tindre una entrada digna com la d’aquest any, de principi a fi sense interrupcions. Aquest és el camí a seguir perquè una millor organització de l’entrada és possible i real. A la postre va quedar al descobert que el debat llançat sobre la rotació (amb alguna votació inclosa d’alguna filà) queda, baix el meu punt de vista, estèril i com a símbol d’una rabieta.

• D’altra banda, m’agradaria donar la meua enhorabona a les juntes de cada filà, així com a la Junta de Festes. Enhorabona per estar organitzant en els moments que tothom està festa i sol produir-se  l’aparició dels anomenats “malafolles” i “festerots”. Sobretot, els done l’enhorabona pel dilluns i dimarts, on el temps va jugar males passades i van estar a tothora alerta per a que les festes pogueren celebrar-se. Sé que moltes voltes no coincidiré en certes qüestions, però crec que s’ha de reconèixer la feina que fan totes elles. Sobretot cal mencionar-los front els què no estan disposats a fer feina però si donar lliçons. El meu reconeixement doncs a tota aquesta gent.

• Per últim, una pregunta: el cap de setmana va portar més gent? Baix el meu punt de vista: sí però no és suficient ni com es plantejava des d’alguns sectors favorables al cap de setmana. Sí que hi havia més afluència que altres dies d’entrada entre setmana, sols vore que els Mosqueters van eixir amb gent mirant era ja un èxit. Però, tota la gent que va acudir al poble era la gent que s’esperava? Aspiràvem a acollir a més gent al poble? De segur que sí. Altra resposta és conformis-me. El condicionant climàtic va influir a que alguns es pensaren de vindre a veure l’entrada, a veure qui té gana de a Febrer posar-se a mirar-la. Tot i això, van haver certes mancances des de les Institucions locals per a animar a vindre a participar a les poblacions veïnes. Em diran que es va fer propaganda als habituals llocs, es va fer el mateix de sempre ( notícies a premsa, quatre banners i poc més). Cert. Però amb això hi ha prou? Sols mirant les xarxes socials, especialment twitter, t’adonaves que molts no s’havien adonat del canvi. El dia 3, em vaig passar contestant a prou usuaris de twitter que les festes s’havien canviat de dates. Alguna cosa havia fallat.

Bocairent necessita un canvi, no sols de les dates de festes. Calma, no vaig a planejar cap debat sobre les festes, estic una mica fart ja. Bocairent necessita més canvis. Fins ara ha viscut de les rendes que ha donat la indústria tèxtil i quatre empreses sòlides de l’actualitat. Es trobem en un encreuament de camí cap al futur. Hem de seguir un altra ruta per treure’l del camí sense eixida en que estem, que ens han posat. Necessitem reiniciar la política local. Necessitem l’esforç de totes i tots, sobretot cal que comencem a respondre a les preguntes que llancem. Què volem que siga Bocairent? Quina economia ha de tenir Bocairent per a subsistir? Quina política turística ha de tenir? Hem de seguir sense un model turístic i patrimonial per seguir sense saber on anem? No és possible fer un pla turístic? Volem seguir rebent visitants sense tenir un sector hostaler en consonància al poble turístic què ens agradaria ser? I el Barri Vell, què diem? Anem a deixar que continue degradant-se i sols utilitzar-lo 3 voltes a l’any? La política local necessita de més participació dels veïns i veïnes, perquè no decidim entres totes i tots on invertir? Per què no utilitzem els mecanismes creats i que no es posen en funcionament per l’actual govern municipal? Per què no podem decidir nosaltres el PGOU i no deixar que se’ns impose un model quasi sense oportunitat de rèplica?

Sí, tenim i vivim en un poble de postal, que tenim uns monuments únics i un paratge natural accessible.  Amb una força cultural i social envejable per a altres llocs. És cert, que ho tenim, això i molt més,i ens hem de començar a adonar de tot això pot ser utilitzat pel bé comú i no sols de certes parcel·les. Tindre-ho no és suficient, hem d’utilitzar, de segur que no es pot fer res més per millorar el poble? La tasca és complicada, però no impossible. Ja ho diu el profeta, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Necessitem un canvi, i les festes no son la solució sinó l’exemple de que tothom pot i ha de parlar per coses que ens interessen, ens afecten. Des de certs sectors del consistori es donava la imatge de que el canvi seria un revulsiu necessari per al poble. No ha estat tal baix la meua visió. De tota manera, pense que un sols cap de setmana ple de gom a gom, no va a portar a Bocairent cap a la senda del progrés del nostre poble. El sí al canvi, al menys que jo defensava, era d’una banda decidir entre tots què volíem fer de les nostres festes i que el màxim de gent del poble puguera participar.

Necessitem que les noves formes de fer política que hi ha treballant al poble des de fa temps, del nou municipalisme, es pose al capdavant. Necessitem noves idees, noves perspectives, nous objectius, noves metes es posen a la palestra pel canvi que necessita Bocairent.

LA FORÇA DEL DRAC DE POWELL

[Publicat a la Revista TresDeu] Les bandes sonores de pel·lícules s’han convertit en un món paral·lel a les pròpies protagonistes. Hi ha al seu voltant una gran cultura musical que es deslliga per moments de la funció bàsica: potenciar emocions que les imatges no poden expressar. Qui no ha estat mirant una escena i, quan sona la música, se li ha posat la “gallina de piel” o se li ha dibuixat un somriure? Soc dels qui pensa que, d’una banda, les Bandes Sonores Originals ( BSO ) són essencials per a qualsevol bona producció. I d’altra banda, pel contrari, una gran qualitat musical no va acompanyat sempre d’un bon film. Fins i tot, es pot donar el cas que t’ajuden a apropar-te a la pel·lícula.

I aquest és el meu cas amb una de les BSO que ha enderrocat a totes les “TOP”, emprant elmourinhisme. Les sessions d’estudi intens per traure’s han estat bon moment per posar en marxa l’Spotify i les seues ràdios. Un mateixa sol estudiar o escriure amb música instrumental. Doncs bé, un dels tracks que em va posar el programa formava part de la BSO “How To Train your Dragon” composat per un tal John Powell. La sorpresa va ser immediata per la força i voracitat del seu so alhora que ens transporta cap a un món cèltic gràcies a les flautes i gaites a gogo. Tenia la sensació d’haver descobert la BSO per excel·lència. No sabia de quin film es tractava, no sabia ni qui era John Powell. I Sant Google em començava a donar les respostes.

Resulta que era una peli d’animació, que tracta d’un jove víking que opta per triar el seu propi camí en contra de l’estipulat pels seus antecessors. La sorpresa era majúscula, com una pel·lícula d’animació podria tindre aquesta gran BSO de John Powell? Però, qui cony era John Powell? Furgant i buscant vaig veure que havia estat autor d’altres composicions per a films com pugueren ser Chicken Run, El Mito de Bourne o Senyor i Senyora Smith. Vaja, que historial en tenia i calia contrastar les sensacions escoltant-la sencera.

I, l’audició, no va defraudar. Els track van mostrant una composició èpica i llegendària, lligada per un tema principal que evoluciona al mateix temps que la del jove i el seu nou amic. La música acompanya perfectament la relació inicial complicada fins a una relació intensa, explosiva i que acabar per expandir-se a tota la població vikínga. Però no sols destaca el tema principal sinó que, com tota BSO, els altres escenaris i personatges també tenen excel·lents temes amb vena romàntica, quan apareix la seua amiga, o amb força i energia, la qual representa la comunitat dels víkings. El treball és, de veritat, d’una BSO TOP amb una orquestra poderosa i ben acompanyada per cor. La música celta passa de generar-nos la imatge dels prats verds i els balls conjunts al costat del foc, per a tindre una destral a la mà, una cervesa a l’altra mentre defensàvem l’aldea de qualsevol atac. Per als més cinèfils, pot ser recordeu que aquest estiu s’ha estrenat la segona part de la saga. La nova composició musical està a l’altura de la primera. Powell obri de nou els temes anteriors i els acompanya amb nous que aconsegueixen fer-li sombra al principal, però no superar-ho. La potència orquestral i coral segueixen present, ampliant i acompanyant per temes amb ràpids transicions i poc previsibles.

No podria destacar cap track, de veritat. Vos anime a que l’escolteu. Ja siga si sou amants de les BSO o perquè no s’heu parat a escoltar-ne cap. Ara, tindreu el problema de que heu començat amb la força del drac de John Powell i tindreu el nivell al més alt.

PS. Com a curiositat, el tema que sol posar-se per a la seua promoció en les dos parts ha vingut d’un dels grans en la música: Jónsi ( Sigur Rós). No li falta de res.

Deixeu-la! Per favor…

Ho confesse, estic molt fart. No hi ha conversa, no hi ha dia on no escolte: ” açò és històric”, ” deixeu pas a la història”, ” canviarem la història”, etc. Deixeu a la història en pau.

Vivim en una obsessió que arriba a punts insospitats, sembla que es vulga ja viure el demà per recordar i parlar del present amb els futurs habitants. Pensem en la posterioritat per damunt de les nostres possibilitats. Açò ho contaré als nets, açò m’ho compre per al dia de demà poder recordar, açò quan tinga nets els agradarà. I ara què?

I ja no parlem de les declaracions dels periodistes, dels tertulians, dels esportistes, dels polítics, dels cronistes, dels twitters, de la societat en general. De seguida la paraula història ha d’eixir. Per què no deixem que la pròpia història, de la mà dels que més la treballen i la mimen diran si ha de ser històric o no? Com qualsevol cosa, tot s’ha de veure en distància, tot s’ha d’analitzat i comparar amb altres fites. S’ha de tindre en compte, com no, el context en que es desenvolupa i les dades.

On més destaca sol ser en tot el que envolta l’esport, en concret al futbol. Vivim tant accelerats que no importa de res la història del propi futbol. Un 5 a 0 es declara històric, sense tindre en compte si ha hagut abans el mateix resultat. Les victòries de seguida s’obliden. Pot ser és un símptoma de la societat on hi ha valors que s’han perdut.

En fi, després d’aquestes paraules, de vegades sense sentit i que pretenia alliberar, espere que deixeu a la història en pau i viviu més el present.

I ara, què?

Passada ja la consulta sobre el canvi de festes, podem dir clarament: per fi! Ja siga perquè l’opció resultant elegida és la teua preferida ( com és el meu cas ) . Ja siga perquè el debat constant i, de vegades “cansino”, s’ha acabat. Ja siga perquè creus que les festes són simplement això: festes. Ja siga perquè creus que, amb els resultats tan contundents, parlar de que “plourà per culpa del canvi” o cridar al cél pel “què farem dels ciris ara ? quan portem anys ja eixint a desfilar quan ens ve be? ” són debats estèrils perquè les festes, al final, són per a nosaltres. Ja siga perquè penses que cal parlar d’aquelles coses que sí van a portar l’autèntic progrés a Bocairent. Si penses açò últim, potser et preguntaràs: i ara, què?

Ja podem parlar de les taxes d’atur que no baixen i es mantenen elevades mes rere mes? Ja podem parlar, millor dit, preguntar que quines polítiques s’han fet des del consistori per garantir una política d’empleabilitat com cal? Ja podem parlar i presentar quines són les alternatives que es presenten a l’actualitat per poder viure d’una manera més sostenible? Ja podem parlar de què si Bocairent vol viure del Turisme ( un gran hit els últims anys ) com és que no hi ha un pla com toca per a poder fer-ho? Ja podem parlar del nefast vídeo de promoció turística? Ja podem parlar de que el Barri Vell no ha de ser una postal i cal que estiga ple de vida ? Ja podem parlar de la quantitat d’esforços que es generen al voltant d’altres organismes però que, eixos esforços no es veuen quan es necessiten per a fronts no tant celestials? Ja podem parlar de la falta d’una actuació com cal a la via per a evitar els famosos “reventons dia sí dia també” a l’estiu? Ja podem parlar de la necessitat de confluència de les associacions per tirar cap al bé comú i llevar l’ego que tenen alguns? Ja podem parlar de la falta d’alternatives d’oci a la joventut o els problemes del “botellón”? Ja podem parlar del pamflet que ens arriba a casa cada dos mesos? Ja podem parlar de la necessitat de recuperar un mitjà tant emblemàtic com Ràdio Bocairent? Ja podem parlar de seguir lluitant per l’educació pública, de qualitat i en valencià?

En definitiva, i ara què?

Ja podem parlar de construir l’autèntic progrés per a Bocairent?

 

Tornar

Tornar. 1 1 v. intr. [LC] Algú, anar devers el lloc del qual havia partit.  2 intr. pron. [LC] Unit al pronom en significa partir d’un lloc per anar al lloc de procedència.

 

Febrer va ser l’últim mes quan vaig actualitzar aquest lloc. La veritat, als últims mesos ha passat molt. Això em motivava a escriure però, una cosa que escassegem de vegades, el temps, m’ho impedia. Una vegada passada la voràgine d’esdeveniments, arriba la calma amb aquesta estranya passió d’escriure allò que pense. De tot el que ens ha passat, hem pensat, hem viscut, el que més destacaria seria la plasmació d’un projecte il·lusionador : el Col·lectiu L’Espigolà. Ja fa mig any que el presentarem així…

 

Deia Estellés: “Baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble viu, alegre i combatiu”. I nosaltres, deixebles del gran mestre, hem decidit baixar.

 

Esteu davant d’un projecte nou que va començar l’Abril del 2013 les primeres línies d’un somni, d’una utopia de veïns i veïnes de Bocairent. Som un projecte que vol treballar per aconseguir el Bocairent somiat. Volem reforçar i ampliar l’esperit col·lectivitzador per fer front a les adversitats globals, treballar pels nostres drets socials, culturals, ecològics, etc. No podem deixar de banda els desitjos de tenir una implicació major amb el nostre entorn natural i aconseguir una normalització cultural plena.

 

Les frases anteriors poden ser solament un esbós, unes línies en un paper, que no volem que siguen papers mullats. Nosaltres, tenim un somni que volem portar a la realitat. Anem a posar llana al teler i fabricarem el nostre propi present. Som veïns i veïnes que residim( també els que ho fan en la distància), estimem, juguem, treballem, desfilem i somiem a Bocairent. I per això,caminarem per fer un poble viu, just, solidari, sostenible, compromès per la igualtat entre homes i dones, participatiu. L’Espigolà pretén ser un grup heterogeni per a buscar els objectius que entre totes i tots anem decidint

 

Un col·lectiu que des de l’àmbit sociocultural aporte i presente idees i projectes alternatius a Bocairent. El camp pot ser ben ampli. Volem:

• -Dinamitzar la vida social i cultural del poble.
• -Donar a conéixer alternatives socioeconòmiques i sostenibles.
• -Potenciar les tradicions i costums populars.
• -Fomentar la immersió amb el medi que ens envolta.

I tot això d’una manera assembleària  cooperativa, amb els suggeriments que qualsevol (bocairentina/í d’ací i d’allà, dels pobles de la Mariola o de qualsevol raconet de la nostra terra) vullga donar i oberts a tot tipus d’iniciatives socioculturals que enriquisquen la vida del poble.

 

Projecte ambiciós sens dubte. Però qui no arrisca no aconsegueix els objectius. Amb aquest mig any de vida del col·lectiu tant sols podria donar les gràcies a cadascuna de les persones que s’ha adherit i ha format part enriquint amb el seu treball,  des de casa o des de l’aspra diàspora, per les seus idees, per les seues propostes, pels debats generats, per les converses inacabades, etc. Així com a totes les persones que ens han fet cas quan els demanat que col·laboren amb nosaltres.

Hem donat el tret de partida a un projecte que no sabem les voltes que li té preparat el futur però, de moment, hem començat a treballar per espigolar Bocairent, la Mariola.

 

 

I tot això m’agrada, perquè tornarem…