• El que estem vivint a València aquesta setmana és fruit de la impunitat feixista que hi ha des de fa anys, es pensen que València és seva i la resta som els enemics ( com be va apuntar el cap de policia). Aquesta impunitat no és sols culpable el feixista, sinó també el que ha deixat actuar, deixa fer i que no es posiciona en contra quan actuen. El feixisme no és un insult que fem per costum, és una realitat ben evident a València com estem vivint.

• Tot el que està passant a València té responsables culpables. La primera culpable és la Delegada de Govern, Sánchez de León, però també la Generalitat Valenciana, on Alberto Fabra n’és el primer responsable. Les actuacions policials a València venen per què s’han donat instruccions de que no es poden permetre els talls de carrer, les protestes, etc. Ha d’haver responsabilitats polítiques de manera immediata. La policia és el recurs del govern valencià ( i espanyol) per acabar amb les protestes contra les seves reformes neoliberals. No s’ha d’oblidar, que pot ser a alguns dels estudiants menors d’edat que han pegat, tenen pares que han votat al partit que ordena la repressió. Els vots dels qui l’han votat s’estan traduint en retallades socials, laborals i en cops de porra al carrer.

• La repressió és símptoma dels nervis que hi ha al Govern valencià per la que està per vindre. Volen intimidar als adolescents, volen instaurar la cultura de la por per a prevenir les protestes de tota la societat. Però han aconseguit el contrari: d’una banda que es sume més gent cada volta i que, a més, d’altra banda s’ha demostrat que tenim arguments de sobra per seguir al carrer. No hi ha res de violència ni res dolent per manifestar-nos contra les retallades i les polítiques neoliberals del govern valencià, espanyol. Com es va veure ahir, el dia que més manifestants hi havia al carrer ( i que menys policia hi havia) , no va haver cap incident. Qui són els radicals aleshores? Les protestes en tot moment n’eren pacífiques, tallar el trànsit no és violència. I ahir, de nou, es va demostrar qui és el pacífic i qui és el violent.

• Des de sectors de la societat es blasfema contra els mitjans de comunicació. No hem de caure en l’error de posar al mateix sac a tots. Cal saber quins informen i quins busquen criminalitzar. Quins segueixen la doctrina d’un partit determinat i quins busquen mostrar la realitat. Si ens posem a criticar els mitjans de comunicació estem aconseguint el que vol la dreta, que no ens informem del que passa, que no siguem crítics, que no reflexionem.

• El que estan fent amb els adolescents és un previ per al que hauria de passar i és que la mobilització social en massa. Per a quan una vaga general? Motius hi ha, de sobra. No és un problema en educació.

• No oblidem que les protestes venen per la mala gestió de la Generalitat. No paguen els diners a les escoles però si que accepten fer la Fórmula 1. Per exemple, que ha costat tot aquest desplegament policial d’aquestos dies? No haguera sigut millor posar els diners als instituts, escoles i universitats per pagar la calefacció?

• Per últim, m’agradaria apuntar la força que tenen l’Assemblea d’Estudiants del Institut Lluis Vives. Els he conegut de prop i he pogut parlar amb ells des de fa setmanes. Ho tenen clar quin són els problemes en l’educació, i sobretot, quin és el camí a seguir per a lluitar contra les retallades en educació. Són el símbol de la lluita estudiantil contra les retallades als instituts, a les escoles i a les universitats. Aquest símbol del Lluis Vives s’ha de traduir amb una mobilització total de la societat valenciana, hem de fer florèixer la Primavera Valenciana. Avui tenim un bon exemple per demostrar que totes i tots estem en contra de les retallades socials, laborals, de la repressió policial i demanem la dimissió de Sanchez de León

A dia de hui, amb el Alberto Fabra ( si, aquell que estava a favor de les emissions de TV3) hauria d’estar ja (quasi) solucionat. Total, que el proper dissabte hi ha Castelló una Manifestació en favor de TV3 i la mobilització popular segueix en peu. Una d’aquestes està posant-se prou de moda i és, quan hi ha una càmara de Canal 9 es posen a cridar i posar cartells de “Volem tv3″. Unes accions que si ixen en antena són vistes com un triomf contra la censura total dels alts càrrecs de RTVV. Quan veus o escoltes això, hi ha un somriure. Tot i això, a mi hi ha certes preguntes que em venen al cap al voltant d’aquest tema.

• Què passa amb els treballadors i treballadores de RTVV? Ells no tenen la culpa de la censura i la mala gestió que té la RTVV. A més, amb accions així se’ls dificulta el seu treball. Al igual que el Volem TV3 quan se’ls xiula o increpa per la manipulació informativa, no pensem que ells no són els culpables. Ho son els alts dirigents que despilfarren contractant a tertulians o presentadors addictes al règim. S’ha de denunciar la censura i la mala gestió però no crec que siga la solució increpar i dificultar el treball dels treballadors i treballadores. Ja tenen prou amb el que se’ls ve damunt.

• Per què ens seguim mobilitzant sols per TV3? És important poder veure totes les televisions del nostre àmbit lingüístic ja gisa TV3 o IB3. Ara, no sols televisions, sinó tot tipus de mitjans de comunicació com premsa escrita o ràdios. Ara bè, després del tancament de les seves emissions,  TV3 ha fet alguna acció o han mostrat algun malestar? S’han mullat per a què al País Valencià es torne a vore? O han intentat ajudar a ACPV a pagar les multes o els han fet algun reconeixement pel que han fet per TV3? La seva actuació crec que ha estat més que desitjable, almenys el que conec.

Cal mobilitzar-se per veure, escoltar i llegir mitjans de comunicació en la nostra llengua, sempre estaré a favor, però què passa amb Canal 9? No anem a mobilitzar-se per una televisió pública, de qualitat i en valencià? Hem de lluitar per aconseguir que la nostra televisió i ràdio siguen fonamentals per a tothom alhora d’informar-se però també alhora del temps d’oci. Programes com Trau la Llengua o l’Alqueria Blanca, líders d’audiència i en valencià, són un exemple de que a casa nostra es fan programes de qualitat i no tot és censura ni manipulació. A més, a banda de posicionar-se a favor de d’un RTVV pública, hem de mostrar la nostra solidaritat amb els treballadors i treballadores. Com haureu llegit, van a fer un ERE on van a tirar al carrer a milers de professionals per la mala gestió que han tingut els alts directius. El passat 28 de Gener es va fer la “Declaració de Burjassot” on es feia una aposta per recuperar RTVV de la fallida econòmica, de la mala gestió i de la manipulació. El dissabte que ve a Castelló i anem posant una data per a mobilizar-se per Canal 9, que també és nostra i ens la estan matant.

Un dels meus tresors més preuats són les àlbums de cromos dels 80 i 90 que vaig col·leccionar de menut amb els meus germans. Els desempolse per a contar en aquest blog històries d’alguns d’aqueixos cromos, dels seus futbolistes, el pas del temps en ells, els seus quefers actuals… El futbol en cromo.

Hi ha reunions amb Ecclestone per negociar un contracte inútil com el de la Fórmula 1. Les reunions són  per si es mantenen en el calendari mundial. Per a ells, el contracte no es pot trencar. No fotem, si que poden incomplir el contracte amb la societat i els seus drets socials i no amb un empresari ( el qual deixa molt que desitjar en quant a valors)? I encara tenen la barra de dir que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats! Perdoneu que discrepe d’uns polítics com els que diuen governar-nos a tots i totes. Això sí, no oblidem que farà cosa de mig any han renovat la seva majoria absoluta al País Valencià i fa poc han guanyat a tot l’estat. Sincerament no sé que veuen i esperen els que voten a aquestos personatges.

Jo no, jo no ho els he volgut mai ni he viscut per damunt de les meves possibilitats. Sempre he tingut clar que un estat ric no és aquell que prioritza la riquesa d’uns pocs, no és aquell que inverteix en faràndula i monuments de cement inútils i no en estructures socials. No és aquell on els seus alts càrrecs estan sent mirant amb lupa pels casos de corrupció i no pel seu alt grau de cultura i coneixements, no és aquell on hipoteca els nostres drets per a fer-se fotos amb els seus herois, etc. Un país serà ric si compta amb uns serveis socials immillorables, uns sistema educatiu que transforme la societat cap a la utopia, un servici sanitari que ajude a tothom a poder tirar endavant al dia a dia, uns servicis d’atenció als més necessitats per a que no es senten solen i es senten útils, etc. No faig demagògia, dic el que crec que és important. Drets socials si, privilegis i riquesa per a uns pocs no.

Aquest dissabte ha de ser el tret de sortida de tot un seguit de mobilitzacions per mostrar el rebuig social al que ens estan volen fer: destrossar el nostre sistema públic, llevar-nos els nostres drets socials. La crisi n’és l’excusa per fer-ho. Estem governants per polítics que pensen que el millor és un sistema sanitari on cadascú es pague els seus servicis, on el millor que hi ha són les escoles privades i elititstes, on el més normal que hi ha és regalar-se tratges i bolsos de Louis Vuitton, on si poden evadir impostos i cobrar en negre millor, on confonen que estudiar anglès ha de suposar la marginació de la nostra llengua, etc.

Digueu-me, que heu millorat vosaltres amb les polítiques dels Grans Esdeveniments? Heu notat els beneficis d’eixir al mapa un o dos dies a l’any? El ressò mediàtic s’ha substituït en més beques, en més ajudes al menjadors, menys barracons i més instal·lacions educatives? Tenim un sistema sanitari més fort, amb més ajudes a les investigacions, amb més docents i sanitaris, etc ? Jo no ho he notat i crec que està passant tot el contrari. Anem a pitjor. Ja n’hi ha prou de que ens vulguen retallar els nostres drets socials, ja està be de jugar amb els nostres somnis. Ja n’hi ha prou i per això , i molts més, demà cal eixir per l’educació pública.

Ahir a la Publicació de les Festes de Moros i Cristians, l’AUM Bocairent, al tram final, vam interpretat la marxa mora “Tarde de Abril” d’Amando Blanquer (feta al 1957 pel mestre alcoià). Una marxa que és considerada per molt com “LA MARXA MORA”. Ara be, però per altres que l’han escoltat, i en especial als que escoltaren la banda passar, no els va agradar. No m’enfade perquè no els ha agradat, cadascú té el seu gust musical i allà no em clave. Ara bé, el que no m’agraden són els següents comentaris, els quals no considere musicals. Abans escoltem de nou “Tarde de Abril”.

Com deia, el que no m’ha agradat que es diga és:

• “Aquesta marxa mora no es pot desfilar“ –> Considere que la majoria de les peces de música festera són “desfilables”. Fins i tot, les que es consideren complicades són “desfilables”. Entenc que per als que escolten una peça per primera volta els parega estranya i coste d’assimilar per a desfilar. Una opció seria, que si una obra costa més que altra sempre es pot assajar abans d’eixir al carrer i acabaria per no haver cap dificultat. Quin problema hi ha en assajar la desfilada abans d’eixir al carrer? Jo recorde estar al maset amb els meus amics pegant-li voltes, mentre ens posaven una cd i ens ensenyàvem a portar el pas. Agafant el dia d’ahir, on deien que Tarde de Abril era “indesfilable” tant sols apuntar un fet clar: crec que ninguna de les dos esquadres, tant la masculina com la femenina, van perdre el pas en cap moment.

• “Aquesta peça és molt bona per a un concert, però no per al carrer” –> Com pot ser una peça bona per a un concert i no per al carrer? Que algú m’explique aquesta afirmació. Blanquer faria la peça per a que s’interpretara mentre la filà Abencerrajes baixava pel carrer Sant Nicolau. A més a més, si una peça es cataloga de concert per què és? Per la seva qualitat musical o per què és més complexa? Si és molt bona, per què s’ha de tocar sols en un lloc tancat i no al carrer? I si és més complexa que alguna altra, per què no s’assaja abans?

• “Aquesta peça no es pot tocar perquè no s’escolta“. És cert que la peça de Blanquer té moments pianos i, al carrer, on la gent està parlant i hi ha més soroll pot costar més escoltar-los. Tot i això, que hi hagen moments on no estiga la banda “rebentant” no vol dir que no s’escolte. Si es fixeu a les grans entrades de Moros i Cristians, quan arranquen les esquadres a desfilar és amb el fort i al pianos solen anar o més lent o estar parats. La música si és tota fort o tota piano perd la gràcia ( o almenys per a mi). Crec que desqualificar una peça perquè no siga tot fort no és motiu per a començar a criticar l’elecció d’una peça. Pot ser aquesta frase és la que més problema ha generat i per la qual més polèmica ( o no) ha hagut. Però també he de dir una cosa, que on millor es sent la peça és davant la banda i si passa un timbal tocant fort pel teu costat, no escoltaràs la melodia que porten els clarinets o el contratempsde les trompes. De tota manera, vos pase aquest vídeo ( gravat pel gran Balunet) on s’escolta el moment menys fort de l’obra i on ninguna esquadra perd el pas.

Sóc conscient que a molts els vindrà de nou o que penseu que exagere escrivint açò. Ahir no van ser ni un ni cinc els comentaris crítics per l’actuació, sobretot per la interpretació de l’obra de Blanquer. I es que tots eixos comentaris em van molestar molt. Ara, no penseu que em molestaren perquè vull tots han d’aplaudir-nos quan passem, ni que els agrade tot el que fem. Però crec que criticar una obra com la de Tarde de Abril, una de les peces més boniques i més històriques de la música festera, pels anteriors arguments és un error. Aquesta polèmica, aquest debat ens porta al de sempre. Pareix que s’haja de tocar les quatre peces que agraden i punt. Si fem això, quin sentit té, doncs, que cada any es composen noves peces per als capitans o que es fagen concursos de composició festera? Entrem en el terreny de l’immobilisme cultural de la festa o diversifiquem l’oferta musical alhora que l’enriquim? La música festera no ha de ser un esforç tant sols dels compositors que les fan, dels músics que les interpreten sinó que els propis festers han d’estar disposats a coneixer noves obres, o en aquest cas, a voler escoltar peces antigues. Realment és la polèmica de sempre, ho sé, però això vol dir que no puga dir la meva?

Benicadell - Joan E. Canet Todolí ( Pas-doble de presentació )

The Secret of the Hills - André Waignein ( Obra obligada)

Libertadores – Oscar Navarro González ( Obra lliure)

Vídeo Resum

10. Beirut – The Rip Tide

El grup nord-americà, liderat per Zach Condon, ha tret un nou disc aquest any. Un disc que continua amb els anterior, un estil on trobem música de l’est europeu o francesa. Ens trasllada de nou, amb les seves cançons, a diverses parts del món, en aquest cas Santa Fe o East Harlem. Un folk molt ben parit però molt curt, tant sols dura 30 minuts. Destaquen del nou disc  ‘East Harlem’, ‘The Rip Tide’, ‘Port of Call’ o la que obri el disc, “A Candle’s Fire”.

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

9. Manel – 10 Milles per veure una bona armadura

El dels catalans, era un dels disc més esperats. Fins i tot, es feien grups frikis al Facebook on es manifestava la por que hi havia per si no agradava el nou disc. Finalment, la crítica i el públic han estat satifests. El seu directe empaquetat, ha sigut portat arreu del territori. Aquest disc és més dens que el primer, amb lletres que no repeteixen cap estrofa i amb menys ukelele. Un grup odiat però estimat a la mateixa volta. No sóc el seu principal seguidor, però s’ha de reconèixer que el disc que han fet és bo. A mi el primer em va enganxar més fàcilment que aquest. Però ja diuen això de que ” per a gustos colors”.

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

8. Calle 13 – Entren los que quieran 

Els de Puerto Rico, de la mà de René, han aconseguit que aquest disc es parle d’ell des del primer dia. Un autèntic discàs que, per a mi, és el millor d’ells. Als Grammy’s varen fer història aconseguint 9 premis. Un grup compromés socialment, mai es callen davant les injustícies socials que els envolten. La seva arma és recuperar la dignitat com a poble, com a individu i com a col·lectiu que l’imperialisme els ha llevat. No sols es protesta, la música que fan és molt gran ( no crec que hagueren guanyat tants premis Grammy’s si no hagueren fet bona música ) on pots trobar-te del reggeton més “clàssic” a autèntiques peces rock.

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

7 – Senior i el Cor Brutal – Gran

És un treball valent, superlatiu i que arriba amb molt bones crítiques, a més der ser un dels més esperats del 2011. Feu-vos amb ell i gaudireu d’una obra mestra musical i també artística per l’acabat final de la presentació física de la mà de Jordi Albinyana. La vida a València és plena de feixistes, de corbs i xupla-sangs a tot arreu que volen acabar amb la vida i la felicitats dels seus habitants. Es necessita amor, es necessita alegria, es necessita antifeixisme (com diu al disc, This Music Kills Fascists), es necessita sense cap mena de dubte, la música del Senior i el Cor Brutal. Podeu llegir la crítica del disc que vaig fer per a Vilaweb-Ontinyent.

6. Obrint Pas – Coratge

Què he de dir d’un grup que ha marcat molts moments del meu dia a dia? El seu disc era un dels més esperats i no ha decebut. Ha trencat més fronteres encara de les que ja havia fet, anant fins i tot a Japó. El treball ens mostra el que han arribat a ser però sense oblidar els seus origens. Diria que és un disc “recopilatori” dels anteriors. Trobem des de peces que recorden al seu primer  ”La cultura de la por”, a l’anterior “Perduts al Carrer del Món” o “Alegria” de Terra. Però no sols això, han composat peces que ens recorden al seus acústics tant ben parits, com puga ser “Al País de l’Olivera”. Si no fora poca cosa això, han aconseguit que el seu resultat físic siga imprescindible per a qualsevol prestatgeria amb el seu format llibre-disc ( on a cada cançó hi ha escrits que ens l’aproximen més).

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

5. El Petit de cal Eril – Vol i dol

Joan Pons té una veu “peculiar” per a manifestar els seus sentiments, que en aquest segon disc, són més durs però també innocents. Ens parla de manera clara de la vida, de la mort, que no són antagonics sinó que són uns fets més del que passa al llarg de la vida. El seu és un folk del poc que es troba a al panorama català, que, sumant-li la veu és totalment únic. Les seves lletres són un autèntica bogeria que sempre van amb música de trobador. Ho heu d’escoltar amb la ment oberta cap a la diversió i el joc. Ha estat un disc que em va costar captar-li l’essència, però quan ho he fet m’he quedat sorprès de la gran qualitat que té. Amb el clip podeu veure el que vos dic, bogeria però de gran qualitat.

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

4. Mazoni – Fins que la mor ens separi 

Vaig descobrir Mazoni a un concert que organitzava el Voluntariat Lingüístic a la Sala Matisse de València. El primer que vaig pensar va ser, “òstia puta, i això m’ho estava perdent jo?!”. No se que em va impactar més, si el Mazoni amb les seves lletres i música, o el seu company tot alt tocant la guitarra. De tota manera vaig començar a escoltar i em vaig enganxar, sobretot al “Eufòria 5- Esperança 0″. Cada disc d’ell és una obra mestra, se li acusa de no tindre un estil marcat. Però què importa si el resultat és òptim? Fer sempre el mateix avorreix. El disc parla de l’amor i de la mort. els dubtes, els problemes personals i ens aporta un nou llenguatge musical en la seva carrera però sempre baix la marca de Jaume Pla.

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

3. Arcade Fire – The Suburbs

Arcade Fire és un dels grans, i el seu darrer disc ho ha remarcat encara més. Ha guanyat diversos premis, entre ells el Grammy’s al millor disc i també als Brit Awards o al Juno Awards. Aques treball és un producte musical de gran qualitat i que arriba a més gent. El ritme constant de les seves cançons, amb les guitarres i eixos cors que han de fer tremolar a qualsevol estadi ple, segueixen sent la seva marca. Cal escoltar-lo una i una altra volta per poder assaborir la seva essència al 100%. Vos recomane, especialment, un videoclip dels canadencs que pot passar molt a prop vostre, al mateix carrer. Agafen Google Maps com a mecanisme creatiu i no sols per a buscar un carrer. El clip interactiu és The Wilderness Downtown. Una recomanació que em donaren a mi, poseu el vostre poble al cercador i espereu fins el final del clip.

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

2. Antònia Font – Lamparetes

Cincs anys després del seu últim treball d’estudi, tornen els mallorquins amb un nou disc. Deien que anaven a dissoldre’s, que ja no tornariem a gaudir d’ells però “les males llengües” es varen equivocar. Antònia Font segueixen mirant el món de manera fantasiosa, fins i tot humorística. És un grup que sempre em transmet alegria i optimisme. Els vaig poder veure a València i ha sigut un dels concerts on més he gaudit. La veritat és que Lamparetes és un disc de dalt a baix: que et transporta per tot tipus d’aventures i situacions pròpies de pel·lícula al mateix temps que Oliver i Debón van reflexionant de qualsevol cosa.

Escolta-lo a : Spotify / Grooveshark

1. Arthur Caravan – Atles Enharmònic 

Ho sent, en aquest grup no sóc gens objectiu perquè tant la seva música com els membres de la banda i el seu tècnic de so em tenen guanyat. Són molts bons músics i artistes, però crec que són encara millor persones. El seu últim disc és una bomba al panorma musical actual. Pocs grups poden treure un treball de tanta qualitat i que en el directe, a més, millora molt. Ho viuen, ho gaudeixen i fan que els que ho miren també. És estrany que un grup com aquest no toque tant arreu del territori. Hi ha altres que amb menys toquen a tothora. Però pot ser, això és el que els fa gran, que toquen perquè volen, perquè son una família i el seu art no està en venta. Esperem que el 2012 siga el seu any, perquè el seu disc és el millor del 2011 i es mereixen ser els números 1 de qualsevol llista.

Ja els vaig escriure una crítica del seu cd que podeu veure ací